Una mica menys Ponderosa

Això de Ponderosa rima amb formosa, airosa i tots els superlatius que es puguin associar a l’imaginari d’un paradís somiat, una terra generosa com una mare, poderosa com una roca, amorosa com una casa. Qui sigui que va posar aquest nom superlatiu, quasi heroic, de reminiscència cinematogràfica, a l’última explotació agrària de la ciutat de Barcelona va encertar de ple. El lloc mereix tots els elogis i, fins i tot, una crònica periodística en forma de toc d’alerta pel seu futur.

Es podria fer servir també el terme miraculosa per definir aquesta extensió de vuit hectàrees d’horta del barri barceloní de Vallbona on el verd comestible hi creix generós en totes les seves formes i textures, malgrat els cotxes i més cotxes i l’afany depredador del ciment i l’asfalt, sempre en constant expansió. Perviu, la Ponderosa, però ara ja una mica menys, perquè de forma imminent els seus camps rebran una queixalada de 8.000 metres quadrats, que vol dir quasi una hectàrea.

La qüestió que posa avui d’actualitzat aquest espai de la ciutat planteja un dilema d’impossible resolució: què cal prioritzar, un transport de passatgers modern i eficaç que beneficiï milers de ciutadans o una alimentació sana basada en una producció vegetal sembrada i collida a tocar de casa? La qüestió és que les obres de millora de la xarxa de trens obliguen a ocupar una llenca de terreny de la finca agrària que haurà de deixar de ser conreada. Un dels flancs dels terrenys el delimita un talús per sobre del qual discorre la via del tren i és a tocar d’aquesta que ja s’ha delimitat aquesta franja de 8.000 metres quadrats que en breu serà ocupada pels obrers.

A l’altre costat de l’explotació, a tocar de l’autopista que discorre en paral·lel a Ciutat Meridiana, unes altres màquines treballen en la construcció d’un camí que ha d’unir el barri de Vallbona amb Trinitat Nova, seguint el curs del rec Comtal. Aquestes altres obres no amenacen la integritat de la Ponderosa, però sí que contribueixen a donar una sensació d’ofec més gran a aquest rebost viu de la dieta mediterrània.

I tot això s’ho mira l’últim, i segur també que l’únic, espantaocells que queda a Barcelona. No té cap peça de color vermell fent-li de nas al mig de la cara, ni porta barret de palla, però sí una forma humana, de figura amatent al mig dels sembrats, resultat de vestir amb bosses de plàstic de color negre dues canyes entrecreuades. El vigilant de la Ponderosa du a terme amb eficiència la seva tasca i dia rere dia la terra continua produint i el negoci del propietari dels terrenys, Salvador Ortuño, una verduleria al barri de la Verneda de Barcelona, continua abastint-se del millor gènere possible. Hi ha l’aclamat producte de quilòmetre zero i després hi ha la Ponderosa. “El que nosaltres venem és agafat en el moment”, reivindica Ortuño, conscient que la seva afirmació no té rèplica possible entre la competència.

El guardià dels sembrats ho té fàcil amb els ocells però difícil amb els hàbits depredadors que genera la societat moderna. Haurà de desplegar fort els braços per fer que la Ponderosa sobrevisqui al monstre de la vida moderna, el desfici per moure’s a tota velocitat i el menjar d’una esgarrapada. Només cal esperar que les presses que mena el tren no s’imposin al ritme lent, pacient, de la mare Terra.