Carbasses amb espelma encesa

La vigília de Tots Sants el meu pare, quan es feia fosc i acabava la feina a l’horta, buscava una carbassa grossa, la buidava per dins i, quan la tenia ben neta, hi feia forats fins que li quedaven dos ulls, un nas i la boca. Després la col·locava en un lloc elevat a resguard del vent i hi posava una espelma a dins que encenia i que deixava que es consumís durant la nit. Parlo de seixanta anys enrere o més, perquè ara gairebé ni queden hortolans a les hortes de Santa Eugènia, però la meva memòria guarda el record d’unes quantes temporades que el vaig veure fer-ho, fins que em vaig fer gran. No havíem pas sentit parlar de Halloween ni era cap influència dels anunciants que ara inunden els mitjans de comunicació amb missatges relatius a aquest costum que els nord-americans han portat arreu del món. No. El que passava a les hortes gironines també passava a altres punts dels país, com ara Osona, el Ripollès i el Berguedà, i era una tradició ancestral que havien après dels seus avantpassats. Era la seva manera de celebrar la vigília de Tots els Sants i era un ritual destinat a recordar les ànimes dels que ja no hi eren, dels morts. He llegit que en altres indrets també s’utilitzaven naps.

No sé quan ens va arribar aquesta tradició que s’ha ben perdut, almenys a les hortes que formen part del meu record sentimental de la infància. He llegit, i alguna vegada ho he escrit, que prové d’una celebració celta, de gran tradició a la Bretanya i a Irlanda, i que s’ha expandit a tot el món anglosaxó i, de retruc, a tot el món. Els celtes, al mes de samon, celebraven el samuhin, i tal dia com avui s’obrien les portes del món i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals feien avinent que els esperaven. També era una manera de fer por als més petits. Després, el cristianisme se’n va apropiar i d’aquest costum va néixer la festa de Tots els Sants.

S’ha perdut la tradició de buidar carbasses o naps i exposar-los amb una espelma a dins visible a través dels forats que representen ulls, nas i boca. Quan jo era petit tampoc celebràvem la castanyada ni hi havia cap castanyera. Això sí, menjàvem castanyes perquè tocava i perquè eren i són molt bones. Em fa l’efecte que la castanyada és una manera de construir una nova tradició basada en el fet que quan es feien les castanyes en aquella paella de forats que hi havia a moltes cases, almenys a les de pagès, era tradició reunir-se amb la família i els amics. Si hem de fer una aposta pel Halloween o la castanyada, prefereixo les castanyes. Sentia fa poc Sergi Pàmies explicar per ràdio la seva visió sobre el fet que uns nens truquessin a la porta de casa seva disfressats i diguessin allò de truc o tracte. I també dels panellets que es fan a les escoles infantils. I, sí, tenia raó: n’hem de fugir.

El consumisme ha fet universal el Halloween, l’All Hallow Even, o sigui, el vespre de tot el sagrat, Tots els Sants, com li vaig llegir a David Espejo, enginyer tècnic agrícola i productor de carbasses. O sigui que, avui, el que ho faci celebra una festa que no arriba dels Estats Units sinó de la tradició celta i que a casa nostra la vam practicar en memòria dels difunts, els que aquesta nit ens poden visitar a casa.