Portes obertes per a Sánchez

Amb el congrés de Junts d’aquest cap de setmana s’inicia una nova visió de la política catalana. Sense haver-hi cares noves dels postconvergents s’intueix voluntat per cercar noves fórmules, diferents de les que hi ha hagut fins ara. Es vol anar més enllà del record permanent de l’octubre de l’any disset, malgrat l’angoixa que produeix que encara no s’hagi aplicat la llei de l’amnistia que va aprovar el Parlament espanyol i que els jutges ho posen tan difícil com poden. A la pràctica el congrés de Calella situa com a capdavanters Carles Puigdemont, Jordi Turull i Antoni Castellà, fins ara líder de Demòcrates fusionat a Junts. Un professional de la política en el bon sentit de la paraula després d’haver passat per Unió Democràtica, Junts pel Sí, ERC (poc temps i sense militar-hi), Demòcrates i finalment Junts per Catalunya. Castellà té bagatge per arremangar-se i ajudar a la reorganització d’un partit que pretén ser de govern i que té part de les seves bases desorientades, fet que només es pot produir aconseguint uns vots que s’han quedat a casa farts de promeses i d’incompliments. Augmentar un espai sense renunciar a res és difícil i tot passa per pronunciar-se a favor o en contra de pactes, més enllà dels d’ara, amb el PSOE. És a dir, amb l’actual govern espanyol que fa aigües sobretot pel soci de Sumar i de la seva líder Yolanda Díaz. Sánchez pot tenir més problemes amb Sumar que no pas amb els independentistes i això que fins ara no el desgasta segons les enquestes oficials del CIS. Ni Koldo, ni Ábalos, ni la seva dona, ni els pressupostos, ni els acords amb ERC, ni les entrevistes secretes de Santos Cerdán amb Puigdemont, ni els requeriments de la parella d’Ayuso, ni ella mateixa. Res, el seu termòmetre electoral no es mou i Sánchez continua amb els seus set milions de vots a l’espera de trobar més portes obertes.