Raça humana
Tractar el client d’imbècil
Una família té instal·lada una alarma a casa. La té contractada amb una empresa puntera del sector. Són, per tant, uns dels clients que tenen un sofisticat sistema muntat, no d’aquells que pengen un adhesiu fals a la porta per dissuadir els lladres fent veure que tenen allò que en realitat no tenen. Fins al moment estan satisfets amb el tracte i el servei rebut. Es veu que a l’empresa no se li escapa ni un detall i mira força pels seus usuaris. Potser el seu nivell de satisfacció guarda relació amb el fet que s’han convençut que l’empresa tenia raó quan els va alertar que necessitaven una alarma o, del contrari, els intents de robatori o d’ocupació de la llar es multiplicarien com els pans i els peixos. El cas és que el grup que instal·la alarmes és tan detallista amb qui els manté el negoci que la família de la qual els parlo va rebre fa uns dies, via correu electrònic, i aplicacions, i només va faltar un colom missatger, l’avís conforme el detector d’accés amb tecnologia Shocksensor s’estava quedant sense bateria. No conforme amb això, l’empresa els va oferir fer-se càrrec de reemplaçar-la, o bé enviant-los el recanvi i tal faràs, o bé desplaçant-se fins a la llar per procedir al relleu. Pel to del comunicat i per la predisposició a donar-los un cop de mà, la família es va convèncer que un sistema d’energia tan sofisticat –shocksensor no deu ser qualsevol cosa– era molt millor deixar-lo en mans d’experts, abans no tornar-se bojos amb l’operació. Van demanar que els enviessin el material de recanvi, guardant-se a la recambra la possibilitat de cridar un tècnic si no se’n sortien. Ahir els va arribar el paquet: dues piles AA. Les de tota la vida, vaja. Per sort no van fer venir ningú a casa o la cara de passerells que els hauria quedat hauria fet història. Saber diferenciar entre ser amable amb el client o tractar-lo d’imbècil hauria de ser obligatori a totes les feines.