Nuclear? Sí, gràcies?

No sé si mantenir la calma o lliurar-me al catastrofisme clàssic que provoca el concepte d’energia nuclear. Als anys setanta i vuitanta les campanyes contra moltes de les grans centrals europees, sobretot arran de Txernòbil, van tenir com a conseqüència que alguns partits verds, sobretot a Alemanya, arribessin a les seves màximes quotes de popularitat. Moltes centrals van quedar condemnades a dormir el son dels justos.

Però allò que molts van pronosticar com una derrota de l’energia més poderosa coneguda per la humanitat, simplement va ser un compàs d’espera. Paradoxalment, sobretot per al moviment ecologista, la fissió nuclear ha aparegut com a solució (final?) per aturar la carbonització del planeta i frenar, això ens diuen, l’escalfament global.

És una trampa. El seny ens diu que la lluita contra el canvi climàtic hauria de començar per una reducció controlada i pactada del consum energètic i per la implantació de fonts renovables. La solució que ens ofereix el capitalisme, en canvi, és la de ‘tranquils, tenim el foc màgic nuclear’ per continuar creixent fins a l’infinit.

Així s’entén que fins i tot la mateixa ministra de Transició Ecològica del govern espanyol, Teresa Ribera, la consideri “neta, eficient i necessària”. I fa unes setmanes Microsoft va arribar a un acord amb la central de Three Mile Island, on hi va haver el segon accident més important de la història (1979) perquè aquesta subministri des d’un dels seus reactors, tancat el 2019, tota l’electricitat que necessita per a la nova intel·ligència artificial. Però no cal anar tan lluny. Des d’Ascó i Vandellòs es genera el 59% de l’energia que gastem els catalans. Si tanquen, haurem d’anar a comprar-ne per exemple a França, que és el país nuclear per excel·lència. Això sí, ningú vol molins eòlics ni panells solars davant de casa seva.