Mirades
Panellets, castanyes i ‘El Tenoriu’
Tots Sants és una festa tradicional catòlica dedicada al record dels avantpassats i relacionada amb la festa de demà, el Dia dels Difunts. També és el dia dedicat a celebrar l’onomàstica de tots els sants, especialment els que no tenen una data assenyalada en el calendari. “Per Tots Sants, tots a Girona”, diu la dita per commemorar el dia gran de les Fires de Girona dedicat als que hi van des de totes les terres catalanes. I la diada també està íntimament lligada amb l’arribada de la fred, amb el fet de treure l’abric de l’armari, menjar panellets, castanyes i moniatos, i beure ratafia o vins dolços, i amb un canvi del paisatge, amb el color vermellós de les fulles que ben aviat cauran. També és l’avantsala del dia de difunts, i antigament hi havia la idea que el matí estava dedicat als vius mentre que la tarda i el vespre eren el moment de rememorar els morts.
Abans, per Tots Sants es menjaven castanyes. Ara es fa la castanyada. Anomenar-la així va ser cosa de les ciutats grans, amb Barcelona al capdavant, segons explica Joan Amades. Està íntimament lligada a aquests dies perquè les castanyeres posaven parada al Portal de l’Àngel i al Portal de Don Carles, passos obligats llavors per fer la visita als dos grans cementiris de Barcelona, el del Poblenou i el dels Empestats, ara desaparegut. Diu Amades que, mentre torraven castanyes, les dones grans, vestides amb llargues faldilles, pregaven per l’ànima dels difunts.
Ara es mengen castanyes i s’ha posat de moda la castanyada. Però també es mengen panellets. Això, diuen, ve dels romans, que oferien pastissets de mel als esperits i als avantpassats. Ara els panellets són a les pastisseries i fleques i n’hi ha que se’ls fan a casa o reben els que els nens han fet a escola. Els panellets, que a Lleida en diuen mitgetes, llegeixo, són pastissos petits fets amb una massa de sucre, ametlla i ou. N’hi ha que porten patata o moniato. I de fet ara n’hi ha de tot tipus, amb ingredients ben diversos, i són menja típica d’aquests dies.
També són dies per al Don Juan Tenorio. L’obra de José Zorrilla del 1844 basada en El burlador de Sevilla y convidado de piedra atribuïda a Tirso de Molina, era habitual als escenaris catalans a finals del segle XIX i primeres dècades del XX. També a la tele en blanc i negre i els Estudio 1. Don Juan i Don Luis competeixen per veure qui mata més gent i sedueix més dones. Guanya Don Juan i el seu oponent el repta a seduir una monja. Don Juan ho fa i a més sedueix la promesa de Don Luis. Aquest i el pare de Doña Inés es baten en duel amb Don Juan i moren. Don Juan escapa i, quan torna, Inés ha mort d’amor però intercedeix pel seu estimat perquè se’n vagi al cel amb ella. Als anys setanta van tenir un gran èxit els Don Juans satírics que van representar al Teatre Romea Joan Capri i Mary Santpere. Fa dos anys s’hi van posar Joan Pera i Lloll Bertran, i aquest novembre, del 4 al 24, al Teatre Poliorama, Andreu Buenafuente i Sílvia Abril escenifiquen El Tenoriu. La parella a la vida real somnien que Mary Santpere i Joan Capri els amenacen de no deixar-los dormir mai més si no recuperen la tradició del Tenorio per Tots Sants. I, com que volen dormir, s’hi han posat.