La il·lusió

Els pen­sa­ments que ma mare ha plan­tat curo­sa­ment en un dels tes­tos rodons, pesats i pan­xuts, que sem­blen tines, ador­nats d’un tren­cadís gris, són d’un blau tra­mun­tana. Com que són la nove­tat, se situen estratègica­ment perquè els via­nants, tot i la reixa, s’hi fixin. Farà un any, en un sala de l’Arxiu de Tor­ro­e­lla de Montgrí, una dot­zena de pen­sa­ments secs es van des­ma­iar sobre la meva mà quan abo­cava l’inte­rior d’un sobre peti­to­net, que cap al puny de la mà. Amb una cal·ligra­fia ampul·losa hi havia escrit la des­ti­natària de les flors: Edel­mira Pagès Comas (1878-1954). Men­tre n’inten­tava ende­vi­nar els colors, mirant-los com si fos­sin papa­llo­nes dis­se­ca­des, expo­sa­des en el món fixat per la taxidèrmia del Museu Dar­der, hi vaig intuir els pig­ments del pas­sat: morat, blanc, groc ence­rats per una pàtina ter­rosa. L’Edel­mira va guar­dar els pen­sa­ments que flo­rei­xen quan tot es des­fu­lla. Després de l’Edel­mira, les filles, Marta i Pilar Elias Pagès , van pre­ser­var les flors de la mare; els seus pen­sa­ments. Les flors seques fan olor de naf­ta­lina i cemen­tiri. Però els pen­sa­ments de l’Edel­mira, a la meva mà, no eren espec­tres flo­rals, sinó que con­te­nien la vivesa del que ha sigut bell. S’atri­bu­eix als pen­sa­ments la cura de la melan­co­lia. Em miro el de blau tra­mun­tana pen­sant que sota el seu embruix mar­xarà el que ha de mar­xar, i amb la natura des­fu­llada, i la lleu­ge­resa d’haver-se desprès del que pesa massa, es retindrà, en un sobre que em cap al puny, la il·lusió amb la qual tot torna a començar.