Tots Sants

Els cementiris fan goig. Prenyats amb flors de tots colors. De gent que camina amunt i avall, uns perseguint una escala per enfilar-se fins als nínxols més alts i d’altres que mig perduts van preguntant “Perdoni..., vostè no em sabria pas dir per on para el passatge de Sant Jordi o el de Santa Cecília, que fa hores que dono voltes i no hi ha manera...? I ves que costaria poc que l’Ajuntament posés uns rètols indicatius, però...” Ja fa uns quants dies que anem resseguint les tombes dels meus familiars que ja no hi són. Els avis, els pares, els tiets. Netegem les làpides de marbre blanc, fregant amb cura les creus d’acer, i després hi deixem unes flors que al cap d’uns dies es marciran i que haurem de llençar per bescanviar-les per unes altres de plàstic. El ritual es repeteix any rere any, i també cada any em repeteixo que no hi tornaré perquè m’estimo més recordar-los repassant els àlbums de fotografies on es veuen plens de vida. Rient, celebrant un aniversari o les festes de Nadal on les sobretaules s’allargassen fins al vespre. Fa anys que les seves cadires han quedat buides. Silencioses enmig del menjador. Ben aviat tornarà a ser Nadal i els recordarem amb l’enyor de sempre. Els plorarem per dins. Sense fer soroll. Les anècdotes tornaran a fluir. Les de sempre. Les de cada any. I tornarem a riure pensant en ells. Te’n recordes, d’això, i del de més enllà? Els records. La memòria. Mai no morirem si els seguim recordant, declamen els poetes. Però el cert és que no estem preparats per afrontar la mort. La nostra tampoc. Ahir mateix vam enterrar un bon amic. Una excel·lent persona. De 66 anys. Un infart fulminant. Massa jove per morir, era la frase que anava de boca en boca recorrent les parets del tanatori. I ara qui farà l’arròs dels diumenges? L’Enric. Es deia Enric. El millor cuiner de caragols de Lleida. Pertanyia a la colla de l’Ordre del Caragol. Rialler, afable. Els bons també se’n van. Bons o dolents, els millors o els pitjors, el cas és que la mort se’ns emporta sense avisar. Entra a les cases sense demanar permís. S’asseu a la millor butaca i ens mira assenyalant la que serà la seva propera víctima. Els tiets estan enterrats en un nínxol del tercer pis. Necessitem una escala per pujar-hi i no en trobem cap. Un senyor que l’està fent servir ens diu que encara en té per a una estona i que després ens la donarà. Mentre esperem, decidim fer un tomb pel cementiri, recorrent el passadís central acompanyats pels xiprers que ens envolten en una abraçada silenciosa. Ens arribem fins al nínxol del músic Ricard Viñes. És una tomba senzilla, tal com ell era. L’estàtua que va presidir durant gairebé quaranta anys la plaça que envolta la tomba i que porta el seu nom ha tornat al seu lloc. Davant per davant del pianista que va demanar ser enterrat a la seva ciutat natal, Lleida, al costat de la seva mare. Diuen que Viñes va morir de pena. Jo vaig néixer el dia de Tots Sants. Aquell any, ja en fa una bona pila, les flors omplien l’habitació número 20 de la Clínica Montserrat. La meva mare m’agafava en braços i m’acaronava els ditets. Ara soc jo la que fa anys i panys que li porta flors.