Miro de comprar-me uns pantalons, d’aquests que ara es porten molt i que són amples i desenfadats, alhora que tenen un toc elegant. En trobo a cada botiga on entro, i de diferents teixits i colors. Es confirma que vull anar a la moda. D’ençà que les botigues tornen els diners, m’he acostumat a endur-me les peces a casa, emprovar-me-les amb calma allà, i després decidir si les compro o les retorno. Però en el cas dels pantalons em ve molt de gust estrenar-los aquell mateix dia, així que passo per l’emprovador de l’establiment. Quan els tinc posats, em sorprèn que de llarg em sobren com 10 centímetres. Ho comprovo i he agafat la talla apropiada. Ni gasto talons de 10 centímetres ni sé cosir la vora, així que ho intento amb un altre model. Passa el mateix. Canvio de botiga. I passa el mateix. Tercer intent 30 metres més avall i ja ho poden endevinar. Torna a passar el mateix. Les dependentes m’expliquen que, si realment vull anar a la moda, els pantalons s’han d’arrossegar una mica, que ja és això. Per tant, descarto la compra. Sobretot perquè he arribat a una edat prou madura per saber que tinc la quota coberta, si analitzo les ocasions en què m’he hagut de plegar o arrossegar a la vida. No conec dona heterosexual que no s’hagi arrossegat ni que sigui un cop per un home perquè patim més dependència emocional, ens hem arrossegat fins a poder conquistar els espais més masculinitzats, arrosseguem encara ara el pes de les cures i la criança, com també vam abaixar el cap durant molts anys davant la culpa per tenir una vida sexual activa. Arrosseguem insatisfacció, desigualtats, injustícia social i mentalitat patriarcal, i no sempre és fàcil desempallegar-se’n. Així que ara no em dona la santa gana d’afegir res més a tot el que de sèrie ja arrosseguem, ni tan sols uns pantalons per molt que s’hagin posat de moda.