No arrossego res més

Miro de com­prar-me uns pan­ta­lons, d’aquests que ara es por­ten molt i que són amples i desen­fa­dats, alhora que tenen un toc ele­gant. En trobo a cada botiga on entro, i de dife­rents tei­xits i colors. Es con­firma que vull anar a la moda. D’ençà que les boti­gues tor­nen els diners, m’he acos­tu­mat a endur-me les peces a casa, empro­var-me-les amb calma allà, i després deci­dir si les com­pro o les retorno. Però en el cas dels pan­ta­lons em ve molt de gust estre­nar-los aquell mateix dia, així que passo per l’empro­va­dor de l’esta­bli­ment. Quan els tinc posats, em sorprèn que de llarg em sobren com 10 centímetres. Ho com­provo i he aga­fat la talla apro­pi­ada. Ni gasto talons de 10 centímetres ni sé cosir la vora, així que ho intento amb un altre model. Passa el mateix. Can­vio de botiga. I passa el mateix. Ter­cer intent 30 metres més avall i ja ho poden ende­vi­nar. Torna a pas­sar el mateix. Les depen­den­tes m’expli­quen que, si real­ment vull anar a la moda, els pan­ta­lons s’han d’arros­se­gar una mica, que ja és això. Per tant, des­carto la com­pra. Sobre­tot perquè he arri­bat a una edat prou madura per saber que tinc la quota coberta, si ana­litzo les oca­si­ons en què m’he hagut de ple­gar o arros­se­gar a la vida. No conec dona hete­ro­se­xual que no s’hagi arros­se­gat ni que sigui un cop per un home perquè patim més dependència emo­ci­o­nal, ens hem arros­se­gat fins a poder con­quis­tar els espais més mas­cu­li­nit­zats, arros­se­guem encara ara el pes de les cures i la criança, com també vam abai­xar el cap durant molts anys davant la culpa per tenir una vida sexual activa. Arros­se­guem insa­tis­facció, desi­gual­tats, injustícia social i men­ta­li­tat patri­ar­cal, i no sem­pre és fàcil des­em­pa­lle­gar-se’n. Així que ara no em dona la santa gana d’afe­gir res més a tot el que de sèrie ja arros­se­guem, ni tan sols uns pan­ta­lons per molt que s’hagin posat de moda.