Quatre anys d’espera

Sopant amb unes amigues, una d’elles, advocada de professió, comenta que no es treu del cap un judici que afronta aquesta setmana. La cita és molt important, detalla, perquè hauria de permetre a la clienta que representa començar a fer creu i ratlla, però de debò, amb un passat turmentós. Fa massa temps que advocada i clienta l’esperen amb moltes ganes, el final del litigi. Què té d’especial? Doncs que es tracta d’un cas de violència de gènere i que la víctima acumula quatre anys anhelant el moment. Prop de mil cinc-cents dies pendent d’un judici que la situï cara a cara amb el seu botxí i que almenys deixi les coses ben clares, o això espera allà. Mentre l’escoltem, ens duem les mans al cap, maleïm el sistema judicial i també el polític, per no afanyar-se a transformar aquesta realitat. Una altra apunta que la culpa la tenim totes i cadascuna de nosaltres, i la resta de dones i en general la societat civil, perquè estem hibernant davant les injustícies però sense sortir de la son profunda. L’amiga que és la que en sap ens detalla que el judici té lloc en una ciutat mitjana tirant a petita del país i que, en aquests quatre anys, fins a quatre jutges s’han fet càrrec del cas perquè en aquesta mena de pobles els magistrats estan de pas i marxen de seguida que troben plaça fora de Catalunya o en un municipi gran. A més, d’un temps ençà, el personal que tramita els expedients no ha de demostrar coneixements profunds de dret, sinó que prové d’una borsa de treball on entra Déu i sa mare i n’hi ha que fins i tot la paraula litigi els sona a xinès. Així que aquest és el quadre que reflecteix una part important de la lluita contra la violència de gènere i potser no diem ni escrivim prou que la situació és intolerable, sobretot perquè, si ets dona i víctima de violència, el missatge que reps és que si denuncies has d’estar preparada per sobreviure a un segon calvari.