Una trobada diferent

Fa gairebé dos mesos, ens vàrem reunir a la seu d’El Punt Avui una cinquantena de persones, convidades per la direcció del diari. Una bona part pertanyíem a l’antic consell editorial, però hi havia molta més gent. La veritat és que darrerament estava una mica desconnectat del diari pel que fa a la gent que porta el dia a dia, però no del diari en si. És com un més dels meus fills, que segueixo cada dia, l’estimo i faria el que fos perquè no desaparegués de la meva vida. No em resulta fàcil poder esmorzar cada matí amb la seva lectura. Tan bon punt m’aixeco, agafo el cotxe i faig els dos quilòmetres d’anada i dos de tornada de Tor a Bellcaire per poder començar el dia amb la lectura del diari mentre em menjo el meu entrepà i bec la tassa de llet. Tot un cerimonial que els tres dies a l’any que els periodistes fan festa trobo a faltar.

Reconec que soc un addicte al diari. Només faig servir internet –més aviat hauria de dir feia– quan estic lluny, fora dels límits de distribució del producte. Els vicis s’agafen des de petit, i jo als meus vuit anys llegia cada dia El Correo Catalán a casa amb els meus germans. Estiràvem el diari a trossos per la botiga de casa i ens els anàvem passant. Érem deu germans i el meu pare no tenia mai ni un duro, però el diari era indispensable. I així m’hi vaig anar enganxant fins a fer-se indispensable. Ara em diuen que només el 20 per cent dels lectors de diaris llegeixen en paper, la resta per sistemes digitals. Què voleu que us digui, a mi deixeu-me posar el diari sobre la taula i anar passant pàgines. I després poder-lo fer servir per encendre foc, que no hi ha res millor. Ja sé el que esteu pensant: ets un antiquat. Doncs sí, i desitjo que aquesta meva manera de llegir el diari em duri fins que em mori. Ja ho saps, Vall Clara, almenys en tens un de fidel fins que la vista m’ho permeti, que espero que sigui per molt temps.

Tornant a la reunió que vam tenir a El Punt, ens vam trobar amb molta gent que d’una manera o altra ha estat i està implicada en aquest diari tan nostre. Sembla que la direcció té ganes de mantenir un contacte amb gent que pot aportar alguna cosa, idees, projectes, crítica... No hi ha dubte que des del seu naixement El Punt ha estat un diari diferent. Segurament per això n’hi va haver molts que no ens donaven més de quinze dies de vida. Però ja ho veieu, anem cap als 50 anys, que aviat és dit. I sens dubte que un dels seus èxits és ser un diari amb molta participació. La major part dels rotatius que hi ha en el mercat estan en mans d’un empresari o d’un grup que fa i desfà d’acord amb els seus objectius polítics, econòmics... És tan diferent aquest diari que fins i tot avui està dirigit per una persona que al seu dia vaig anar a buscar a uns magatzems de Platja d’Aro. No solament dirigit, sinó que n’és l’amo. Qui ho havia de dir.

M’agradaria reconèixer que el diari s’ha salvat i ha pogut anar endavant gràcies a uns propietaris anteriors que hi van deixar diners i esforços sense interessos particulars. I penso en en Joan Bosch i en l’amic Joaquim Vidal, que sempre van demostrar que l’únic interès que tenien per al diari era que fos un producte ben fet, seriós i arrelat al nostre país. Puc dir ben alt que mentre vaig ser director del diari, fet del qual em sento orgullós, ni una sola vegada –repeteixo, ni una sola vegada– en Joan Bosch em va dir què havíem de fer o si hi havíem de posar tal cosa o tal altra, mai. I una cosa també voldria destacar. Aquest diari és el que és perquè sempre la gent que l’ha tirat endavant hi ha posat el coll. Sempre més aviat els mitjans no han estat els que s’haurien necessitat per fer un bon producte. I amb tot s’ha aconseguit.

Quan era director m’havia hagut d’aguantar quan en Vall Clara o l’Enric Matarrodona m’arribaven a la una de la matinada, hora de tancar el diari per anar a la impremta, i em portaven una notícia que segons ells era única. Es posaven a escriure i en un tres i no res ja estava fet. I ningú mirava el rellotge a l’hora d’acabar la feina. No sé si això és bo o no, però així s’ha tirat endavant un diari l’única preocupació del qual ha estat la seva fidelitat al país i més concretament al català. Sempre que el diari ens cridi hi serem, no en dubteu. Només calia veure la cara de satisfacció de tots els que ens vam trobar.