‘This is the real Spain’

Set­ma­nes abans que un milió de cata­lans es mani­fes­tes­sin per la inde­pendència l’Onze de Setem­bre del 2012, el govern espa­nyol del PP creà l’Alt Comis­si­o­nat de la Marca Espa­nya, el nom del qual canvià a “secre­ta­ria d’estat de l’Espa­nya Glo­bal” amb els soci­a­lis­tes el 2018. Cor­rien mals temps per a la repu­tació espa­nyola: l’Estat man­te­nia nou pacífics líders polítics i cívics cata­lans en una presó pre­ven­tiva molt difícil de jus­ti­fi­car davant l’opinió pública mun­dial. Tot apro­fi­tant l’excusa del 40è ani­ver­sari de la miti­fi­cada Cons­ti­tució del 78, Espa­nya Glo­bal llançà una nova cam­pa­nya de pro­moció inter­na­ci­o­nal amb l’eslògan This is the real Spain (‘Aquesta és l’Espa­nya de veri­tat’). Pre­te­nia pre­sen­tar les vir­tuts d’una “democràcia con­so­li­dada” i una “tran­sició exem­plar”, un dels països més “moderns i oberts del món” que “inte­gra la diver­si­tat” i és un model d’“inclusió i progrés”. Faria riure si aquest caríssim intent de blan­que­jar la repressió no s’hagués sufra­gat amb els nos­tres impos­tos.

Mar­ga­ret Thatc­her digué una vegada que ser poderós era com ser una dama. Si ho has de pro­cla­mar, és que no ho ets. Els tenaços vene­dors de la “democràcia plena” espa­nyola hau­rien d’haver fet cas a l’ex pri­mera minis­tra britànica. Fou pode­rosa i una dama, i no ho va haver d’anun­ciar mai. Que els expli­quin als valen­ci­ans com és aquesta Espa­nya de veri­tat. Nosal­tres prou que la coneixíem. Ara ho veu el pla­neta sen­cer. Una ele­vadíssima quan­ti­tat de morts en una catàstrofe natu­ral sol anar asso­ci­ada a un país ter­cer­mun­dista, nor­mal­ment sota un sis­tema dic­ta­to­rial. Altres indi­ca­dors en són l’ocul­tació d’infor­mació, el rebuig dels ajuts exte­ri­ors –perquè ferei­xen l’orgull dels autòcra­tes i gene­ren tes­ti­mo­nis incòmodes–, l’obsessió pel con­trol de la població i la pro­pa­ganda i, molt espe­ci­al­ment, la incom­petència mani­festa i el menys­preu per la vida dels ciu­ta­dans a qui s’hau­ria de ser­vir.

Una vegada passi la fase d’emergència, el dol, i es faci justícia per tantíssi­mes morts evi­ta­bles, l’ajuda que el govern espa­nyol ha de donar al País Valencià no és la cari­tat, sinó un tracte fis­cal just. València i les Illes tenen un dèficit fis­cal encara més dis­cri­mi­na­tori i espo­li­a­dor que el Prin­ci­pat, que ja és dir. Resulta lite­ral­ment auto­des­truc­tiu que als Països Cata­lans les elits locals d’obediència espa­nyola s’ocu­pin només del seu interès per­so­nal i de classe i es cap­fi­quin en bata­lles cul­tu­rals con­tra tot allò català i/o inde­pen­den­tista en lloc de llui­tar con­tra la depre­dació de Madrid i de tre­ba­llar pel progrés de la seva terra.

Els gua­nya­dors del premi Nobel d’Eco­no­mia d’enguany, Daron Ace­mo­glu, Simon John­son i James A. Robin­son, han demos­trat la importància de la qua­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons per a la pros­pe­ri­tat d’un país. Un estat de dret defi­ci­ent i ins­ti­tu­ci­ons extrac­ti­ves que explo­ten la població no gene­ren benes­tar a llarg ter­mini ni refor­mes cap a millor. L’heca­tombe de València és inac­cep­ta­ble en un país desen­vo­lu­pat. Aquesta tragèdia ha des­ta­pat massa ver­go­nyes de gestió. Ha fet veure de cop a mili­ons de per­so­nes en quin perill vivim, com d’hipo­te­cats estem. La situ­ació política, ins­ti­tu­ci­o­nal i social és tan pre­o­cu­pant que podria desem­bo­car en la fallada mul­ti­orgànica del cor­cat règim del 78. L’Espa­nya actual resulta una ano­ma­lia a la Unió Euro­pea, i en espe­cial a l’Europa occi­den­tal.

Ja no es poden dis­si­mu­lar més les ter­ri­bles man­can­ces democràtiques, de gover­nança i estat de dret a Espa­nya. I mira que la Unió Euro­pea fa anys que fa com qui no ho veu, fins i tot al preu del propi ridícul i de posar en perill la coherència del model d’Europa com a far de democràcia i drets humans al món. Fa molt de temps que suc­ce­ei­xen irre­gu­la­ri­tats massa greus a l’Estat espa­nyol, i Europa ho passa per alt. Ens cor­res­pon defen­sar els nos­tres drets a casa nos­tra, és clar, i també insis­tir davant la UE perquè com­pleixi la seva obli­gació de garan­tir-nos estàndards democràtics. Aspi­rem al mateix que altres euro­peus: un estat de dret euro­peu amb gover­nança d’alta qua­li­tat, una democràcia repre­sen­ta­tiva amb sepa­ració de poders efec­tiva i igual­tat davant la llei, amb una premsa veri­ta­ble­ment lliure, que res­pecti el dret d’auto­de­ter­mi­nació, les lli­ber­tats civils i els drets de les mino­ries, on els con­flic­tes polítics es diri­mei­xin en política i no als tri­bu­nals penals, i on les auto­ri­tats retin comp­tes davant la ciu­ta­da­nia. Ens hi va la vida, i ens hi va el futur.