Bum

Una torrada sucosa amb sobrassada i brie sota la llum taronja de la desitjada M9, la taula polivalent que tant fa d’oficina com de niu d’amor com de menjador. Veig una mirada espontània entre dues persones situades a un metre i mig de distància, una llambregada fugaç, entre tèrbola i incisiva. Fonda, fixa, punyent. El camp magnètic no pot més. L’atmosfera es densifica. De sobte, al bàrman d’ulls turquesa li cau una copa des de les mans patentades fins a terra. La successió fugaç d’esdeveniments és una sincronia perfecta. Com un joc de nines russes. Com les peces ben posades d’un dominó caient en cadena. Llàstima que no sona techno, però a la house hi ha un Heus negre que fa miracles. La font de l’energia que fa que quatre ulls foscos –“sou fets del mateix motlle”, diu el bàrman– provoqui l’esclat d’un objecte de vidre en mil bocins serà un misteri pels segles dels segles. Es fa el silenci. Tot seguit la rialla neguitosa de les tres boques presents, la no-explicació científica, la màgia que tot ho pot. Com quan l’àvia li diu al pare “Et caurà un quadre al cap” i dos minuts després li cau un quadre al cap del net. Els psicòlegs saben que una mirada intensa pot influir en les interaccions socials, deslligant emocions que travessen la superficialitat de la conversa diària. En el fons, cada cop que una mirada neta es troba amb una altra, es crea una connexió que pot assolir la saviesa de l’oceà o el pes d’un cristall trencat. La fragilitat de les emocions es reflecteix en aquesta copa de vidre: un instant de contacte visual és capaç de col·lapsar l’ecosistema durant uns segons.