Riuades i torrentades
El problema serà, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible
Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge i incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides i esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les danes (depressió aïllada a nivells alts), que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Dàmocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.
Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protecció de la falda costanera que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada, pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell moment, Javier de Chia va comptar 150 inundacions. Per tranquil·litzar la parròquia es van anar fent petites obres de contenció que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia l’Onyar, el Güell, el Galligants, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per electricitat. Oli en un llum.
Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. La ciutat de València va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engròs. Però, i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843: Por los que la furia del Galligans fiero enterró con su furor, misericordia, señor.
No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies tenen el meu condol. El problema serà, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En canvi, els que administren i gestionen com afrontar la desgràcia, els elegim nosaltres. Els hauríem d’exigir plans que anessin més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.
