Caçar bolets, de necessitat a joc

Va escriure Josep Pla, hàbil observador de la realitat que l’envoltava, que coneixia dues espècies de caçadors de bolets: el que hi va tot sol i els que hi van en grup, perquè, ja llavors, anar a bosc s’havia convertit en un activitat social que costava pocs diners i a vegades omplia plats en èpoques tan complicades com quan va escriure Les hores (1953). El llarg cap de setmana de Tots Sants vaig coincidir amb bons amics amb una taula entremig, i, és clar, un d’ells havia sortit a caçar bolets. Va trobar molts camagrocs, que el van fer content perquè els va posar a assecar i tenia condiment per als guisats i platillos per almenys dos anys. Es va queixar que no havia trobat rovellons ni pinetells, però mantenia l’esperança que, amb les pluges que ja havien arribat, sortís alguna altra florada d’aquests bolets abans que la fred ho esguerrés del tot.

Això em va portar a la meva infància. A casa eren hortolans i anar a caçar bolets era habitual a la tardor. Sí, en deien anar a caçar bolets com també sortien a caçar cargols. Ho feien els diumenge o algun dia que el plugim espatllava la feina prevista. Els agradava, n’estic segur, i en sabien, però crec que s’haurien estimat més quedar-se al llit després de dies de feina feixuga. Però s’anava a caçar bolets perquè era una manera d’omplir el rebost. A casa solien anar a la zona de les Gavarres, muntanya amunt després d’haver deixat el cotxe a Erols. I caminaven i caminaven i tornaven gairebé sempre amb els cistells plens. Es permetia una menjada de bolets passats per la paella amb all i julivert i, alguna vegada, amb salsitxes. Però el gruix dels cistells es servava. Es netejaven ben nets, es tallaven a trossos i es confitaven amb sal en grans pots de vidre. En recordo molts al rebost. Allò significava que quan arribava algun dia de celebració al llarg de l’any o la festa major, es garantia una vedella amb bolets de primera. Era cuina de subsistència. De la mateixa manera que s’aprofitaven les tomates per fer conserva o confitura. O els préssecs. Allà tot s’aprofitava.

Ara hi ha gent que surt a buscar-ne per vendre’ls a plaça o en algun restaurant. Hi ha gent que en sap un niu. Josep Pla deia que els que més en sabien eren els pagesos, que tenien controlades les clapes o claparades i tornaven sempre amb el cistell ple, i no pas de cualbres o surenys, que considerava vulgars. A Pla li agradaven els rovellons i pinetells a la brasa, però especialment els ous de reig, sobretot els primerencs. Però va deixar escrit que n’hi ha d’altres ben apreciats pels que en saben: les cues de rata, els moixernons o els camagrocs de què parlava abans, bolets que després de collir es fan assecar o es confiten en pots de vidre i s’han de cuinar amb carn, aconseguint uns guisats de primera. Ho deia Pla i ho reafirmo jo, que no en sé, de caçar bolets, però que m’agraden molt. Ja ho deia l’escriptor de Palafrugell, que els bolets més gustosos “són sempre els que hom porta al cistell, encara que els hagin caçat els altres”. Abans caçar bolets era qüestió de subsistència. Ara és com un joc i els pagesos i bosquetans agraeixen que la gent s’ho prengui així sempre que no malmenin el sotabosc i no deixin brut el bosc.