Desgràcies i inútils

Quan suc­ce­eix una desgràcia com la del País Valencià és molt fàcil ins­tal·lar-se en aque­lla acti­tud del no s’hi podia fer res. Però no és cert. Evi­dent­ment no es podia evi­tar que cai­gues­sin els litres d’aigua que hi van caure. Però sí que la gestió no només podria haver estat millor sinó que hau­ria d’haver-ho estat. Sem­pre hi ha un res­pon­sa­ble i, en aquest cas, és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana, Car­los Mazón. L’home ha demos­trat una incom­petència total. Anant dues hores tard a la reunió dels ser­veis d’emergència o no fent cas de les aler­tes. I com fan la majo­ria de cops els inútils, es defensa atri­buint aquesta inu­ti­li­tat als altres. Mazón ha obert el ven­ti­la­dor de la merda per esquit­xar l’exèrcit, la Con­fe­de­ració Hidrogràfica del Xúquer, el govern de l’Estat i tot­hom qui hagi pas­sat per davant. Tot per no assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat ni la veri­tat: que se l’havia adver­tit dos dies abans que la situ­ació pin­tava mala­ment, no en va fer cas i ha men­tit per defen­sar-se.

Mazón és un home cre­mat política­ment. I a cal PP ho saben. Ningú del car­rer Génova ha sor­tit a defen­sar-lo amb vehemència. Els matei­xos alcal­des del PP afec­tats l’han des­tros­sat ober­ta­ment per la pèssima gestió que està fent la Gene­ra­li­tat de la desgràcia i, dins del mateix par­tit valencià, les veus crítiques cada cop són més. Si fins i tot Isa­bel Díaz Ayuso, que apro­fita el vol d’una mosca per car­re­gar con­tra Pedro Sánchez, està callada. Mazón ha de dimi­tir. De fet, el mateix Alberto Núñez Feijóo no dis­si­mula que se’l vol treure de sobre. Ell i tot el seu govern, en el qual també hi ha Vox. Una extrema dreta que fa el que millor sap fer: apro­fi­tar la desgràcia dels altres per mani­pu­lar i crear cor­rents d’opinió a favor seu. Aquest cap de set­mana, sin­di­cats i orga­nit­za­ci­ons vin­cu­la­des a Vox han orga­nit­zat una gran mani­fes­tació que, en el fons, el que busca és car­re­gar con­tra el govern esta­tal. Per­fecte, però que expli­quin de què va l’acte i no ho dis­fres­sin de soli­da­ri­tat. Perquè, com fan sem­pre en totes les desgràcies, els par­tits –uns i altres– bus­quen rèdits. I ara el que toca és estar al cos­tat de les vícti­mes.