Les etiquetes morals

A Espanya i a Catalunya, l’esquerra ha tingut l’habilitat d’imposar amb prou èxit un relat de superioritat moral respecte als seus adversaris ideològics. La Guerra Civil espanyola i la Transició, venuda com a exemplar però en realitat sagnant i sense trencament efectiu amb el règim franquista, certament va donar el context necessari per emparar aquest relat. Alhora, la dreta també ha fet el mateix amb l’esquerra, ridiculitzant els seus plantejaments i caricaturitzant l’espai ideològic com un cau de dropos impedits moralment i intel·lectualment per governar una administració com cal. Aquestes etiquetes morals només s’han desenganxat temporalment en moments puntuals de la història contemporània. Dos casos concrets: la unitat independentista d’ençà que va arrencar el Procés i fins al 2022, quan, amb les ferides de la repressió i Madrid intentant desactivar la unitat, va tornar la divisió històrica i de cop es va dissoldre com un terròs de sucre la màxima que havia fet possible la unitat: la revolta nacional i social indissociable. I el segon cas, una comunió potent entre el PSOE i el PP en els terrenys social, polític, econòmic i judicial per executar la repressió contra Catalunya a partir del 155.

Dit això, i a diferència de molts altres països de la Unió Europea amb democràcies consolidades, a Espanya i a Catalunya no combregar al mil·límetre amb les propostes i idees dels partits etiquetats com a esquerres o dretes comporta el risc de caure en un pla moral inferior per un cantó o l’altre. Però la moral, l’ètica, la solidaritat o l’empatia no van adherides a un carnet de partit o a un càrrec polític. De bona gent, i de mala gent, n’hi ha arreu. A la dreta, a l’esquerra i al centre. Les conviccions socials, polítiques o culturals, els orígens o el poder adquisitiu no condemnen ni premien moralment ningú de forma automàtica. L’onada de solidaritat amb la tragèdia de València n’és un exemple. Ningú no demana carnets.

Tot això ve a to perquè els qui concebem la societat des d’una perspectiva que encaixa amb una definició de l’esquerra sense dogmes i amb una visió transversal que accepta grisos entre el negre i el blanc, hauríem de reflexionar sobre aquesta pretesa superioritat moral que s’ha practicat des de l’esquerra més institucionalitzada en partits i estructures de poder. Altrament, ens creurem a cegues que algú d’esquerres, polític o ciutadà, mai posarà la mà a la caixa, mai prevaricarà, mai especularà, mai viurà en una urbanització de luxe, mai voldrà el poder pel poder, sinó per transformar la societat, mai no farà campanyes de falsa bandera, no pactarà amb la dreta per conservar o aconseguir el poder i tampoc mai no assetjarà sexualment una dona. Perquè, és clar, això només ho fan els de dretes… Però els Koldo, els Errejón, els Griñán, els Comín o les estructures B d’ERC són la prova que les etiquetes morals són una manera d’evitar debats ideològics a la societat, on els grisos puguin expressar-se en un sistema que prefereix o el blanc o el negre. Ras i curt, ser de dretes no et fa corrupte o assetjador sexual, ser d’esquerres no t’atorga la condició de sant, ho fa la teva història personal, les teves circumstàncies i el teu entorn, les oportunitats que has tingut a la vida i un munt de condicionants.

Han estat aquestes etiquetes morals les que han normalitzat a la societat que el PP acumuli casos de corrupció política i judicial i el partit segueixi ben viu i guanyant eleccions, perquè ser de dretes ja és això. O que moltíssima gent faci escarafalls de “com pot ser” que un xicot tan d’esquerres i feminista, i amb cara de bon jan, comenci a acumular denúncies de dones per assetjament sexual. O que ERC executi una campanya de falsa bandera aprofitant-se de la malaltia del president Pasqual Maragall. O que gent del PSOE s’aprofités del drama de la pandèmia per embutxacar-se comissions. Com pot ser? Perquè ho diu aquest relat moral que no qüestionem.

Dit això, el combat ideològic entre dreta i esquerra té tot el sentit i és necessari per a la salut d’una societat democràtica. Com també té tot el sentit el combat ideològic en l’eix nacional, ara desactivat per la irrupció de Vox, que ha aconseguit polaritzar la societat només en l’eix social i empènyer els partits a agrupar-se en dos blocs a tot l’Estat. Però què és ser d’esquerres, més enllà d’etiquetes com “progressistes”?, o ser de dretes, més enllà de “carques” o “fatxes”?