El Saint-Trop de l’Estartit

A inter­net m’he entre­ban­cat amb l’oferta, al preu de 35 euros, d’un pòster (61x41) que es va fer per publi­ci­tar la cèlebre dis­co­teca que va fun­ci­o­nar a l’Estar­tit des de prin­ci­pis dels sei­xanta. L’anunci porta la silu­eta d’una noia i diu: “Saint-Trop, Estar­tit, Costa-Brava, Dis­co­te­que-Ste­re­op­ho­nic sound, Two flo­ors, Two bars, Air con­di­ti­o­ned”. No hi posa pas Saint-Tro­pez, d’on pro­ce­deix el nom, ni encara menys Sant Tro­petz (en occità); i dis­cothèque hi surt sense hac. L’esta­bli­ment pas­sava per ser el pri­mer d’aquest tipus que es va obrir a la Costa Brava, abans de l’homònim de Llo­ret, que l’escri­uen “St. Trop”. La tro­ba­lla m’ha dut records de l’estiu, crec, del 71. Al car­rer Illes, al cos­tat de l’Angela Club, es trac­tava d’una modesta casa de pes­ca­dors trans­for­mada en... això, diguem-ne dis­co­teca. Pocs llums, inter­mi­tents i de colo­rai­nes; bancs, tam­bo­rets i tau­le­tes primàries; begu­des, mol­tes de gar­rafa lle­vat dels pocs que com­pra­ven –i els guardàvem– una ampo­lla de whisky que ana­ven mar­cant amb una rat­lla cada vegada que bevien, etc. El por­ter que hi vam conèixer era el lle­gen­dari i des­a­pa­re­gut Jordi Cap­de­vila de Tor­ro­e­lla de Montgrí, que, enllà de guar­dar –amb l’ajut d’un pal– l’ordre inte­rior i exte­rior, avi­sava per tal que la il·lumi­nació pugés d’inten­si­tat quan rutinària­ment la Guàrdia Civil visi­tava la modesta boîte.

Aquest local..., bé, aquests locals eren un cala­dor de llu­ces a l’abast dels joves del poble. El pri­mer dia venien blan­ques i a finals de quin­zena, rogen­ques; arri­ba­ven tres o qua­tre, s’asse­ien i dema­na­ven; qui ja estava a l’aguait s’hi acos­tava i for­mu­lava un ruti­nari “Hello, can i sit down?”. N’arri­bava algun altre i –l’anglès era pre­cari– els ges­tos còmpli­ces i les ria­lles com­par­ti­des pre­ce­dien una estona de pista, i la con­junció esde­ve­nia copu­la­tiva a la platja, rere bar­ques vara­des. Durant la tem­po­rada, els qui­los de sorra engan­xada al cul que elles devien trans­por­tar a les dut­xes dels hotels devien posar els sifons a prova. El Saint-Trop que recordo a les 3 de la nit posava la lla­vors apa­re­guda Alone again de Gil­bert O’Sulli­van, lla­vors s’obrien els llums de veure-s’hi i tot­hom donava per entès que fins demà. El per­so­nal i algú més lla­vors anàvem amb un 1500 negre a Chez Tomàs de Lla­franc que tan­cava a les 5 o les 6, de clar. Però avui s’ha aca­bat l’espai.