A Joan Oliver

Tot i que Joan Oliver sempre s’ha volgut distingir de Pere Quart, no ho ha aconseguit. L’home i l’escriptor no són dues cares de la mateixa realitat, sinó una sola cara d’una sola realitat. Quan llegim un vers irònic de Pere Quart, és Joan Oliver qui ens fa l’ullet, i quan Joan Oliver s’indigna, és Pere Quart –vocabulari i ritme– qui parla.

S’ha fet un homenatge a Joan Oliver / Pere Quart perquè ha arribat als vuitanta-un anys. Mare de Déu, per què aneu tan de pressa, Joan Oliver, i ens feu anar tan de pressa a tots plegats? Em sembla que era ahir, només, quan iniciant-me en les lectures catalanes a la postguerra de la meva adolescència un dels llibres que em van caure a les mans fou Les decapitacions. Encara me’n sé versos de memòria. Iniciat en la nostra poesia pels autors més lírics i paisatgístics, el descobriment d’una excepció com la vostra significà el descobriment de tres possibilitats ignorades: l’agilitat mental, l’enginy verbal i la potència comunicativa d’un llenguatge de “persona”, no d’un llenguatge de “poeta”.

D’aleshores ençà que he estat perequartista, com més endavant vaig esdevenir també prevertista, i no sé si us plau que us agermani amb Prévert. Com que l’homenatge que ara us hem dedicat s’ha celebrat a les portes de Nadal, em plau de recordar aquells versos nadalencs –“Racconto”– que vàreu escriure fa anys i que comencen així:

Hi hagué un primer Pessebre obscur i cautelós

d’anunci restringit

a una dotzena de pastors

i a tres exòtics especialistes…”

Jo admiro aquesta llibertat d’expressió que us caracteritza i sense la qual no hi ha creació poètica possible. I quan dieu que l’Infant no plorava, sinó que “ens mirà a poc a poc amb una força trista”, penso en la vostra profunda, decent i positiva tristesa, i que si la força o l’energia pot ser trista, també és cert que la tristesa pot tenir molta força. La vostra, al llarg dels anys, i la de tots els qui mirem Catalunya amb ulls desolats però tossudament expectants.

“Al cap de temps i temps

s’aclariren les coses

terribles i admirables d’aquella nit primera.

I avui ja ho diu tothom:

si l’Infant nasqué trist

és que llegia la història de demà”.

Nosaltres hi afegim una altra tristesa: la de llegir el passat. I comprovar que continuen “les guerres de costum” i que només ens resta una “fe petita com un pessebre al passadís”.

Ara, Joan Oliver, compliu 266 anys –des del 1714–, i també 41 anys –des del 1939–, i també és cert que heu acabat de néixer i continuareu fent-ho cada dia.

Contra tota mena de decapitacions.