El Tramvia Blau

Farà deu anys (1971) que desaparegueren els tramvies elèctrics de Barcelona. Només queda el Tramvia Blau, que enllaça amb el funicular del Tibidabo. I ara es diu que fins i tot aquest supervivent està en perill de retirada.

L’apoteosi dels autobusos, produïda els anys seixanta, ja no és tan gloriosa com en aquells temps. S’ha vist que col·laboren notablement a la contaminació, sobre l’aprofitament de la via bus se’n podria parlar molt i el cost de compra i de manteniment d’aquests vehicles és molt alt. El troleibús era una solució que, a desgrat dels seus inconvenients, avui seria molt més higiènica i econòmica, perquè no els mou un motor d’explosió; el mecanisme era d’una senzillesa molt pràctica.

Si no és possible, com sembla, de tornar endarrere, almenys salvem el Tramvia Blau. Del seu funcionament, n’és responsable l’empresa del parc d’atraccions del Tibidabo, però, com que el dèficit anual de l’explotació del tramvia és considerable, demanà a l’Ajuntament que acceptés la cessió d’aquest servei. Si no estic mal informat, ja fa temps s’arribà a un acord, però aquest acord no s’ha dut a la pràctica, i ara l’empresa amenaça de suprimir el tramvia si l’Ajuntament no fa honor al compromís que, diuen, ha adquirit.

És evident que el Tramvia Blau mai no serà un negoci, en funció de les cinc o sis mil persones que hi viatgen cada setmana i del cost d’explotació. Però no és des d’aquest punt de vista que cal mirar-s’ho. El Tramvia Blau és una relíquia de la Barcelona de començament de segle, i una relíquia vivent mereix respecte general. En aquests moments, és un element insubstituïble del patrimoni històric, cultural i social de la ciutat.

Els cotxes i les instal·lacions es troben en un estat molt precari, fruit de la deixadesa d’aquests últims anys. Què costaria posar al dia les vies, els cables i els vehicles? Deu milions? Cinquanta? Hauríem de saber-ho i, aleshores, posar a l’altre platet de la balança el valor que donem a la continuïtat durant molts anys més del Tramvia Blau, que publicitàriament reestrenat, dignificat i atractiu oferiria als barcelonins –la meitat dels quals, potser, ja no han pujat mai en un tramvia– una experiència única.

La forma, els colors i les orles del Tramvia Blau el converteixen, avui, en un monument amb rodes, una escultura circulant. Per això, al costat de l’estudi dels costos de conservació, caldria fer un estudi dels costos de destrucció, i no s’hi val a dir que un d’aquests cotxes tan representatius d’una època aniria a parar a una sala de museu. És molt més raonable, en aquest cas, defensar el museu a l’aire lliure, popular i en funcionament.

Ara que es parla tant de la conservació de la naturalesa, ens hem de mirar el Tramvia Blau com si fos el miraculós supervivent d’una espècie gairebé extingida, un ésser encara salvable de la natura urbana.