Raça humana
Enhorabona pel premi
Sempre que assisteixo o sento parlar d’un homenatge pòstum em ve al cap la mateixa idea: si a algú se li acut algun cop regalar-me una festa de lloança, ni que sigui discreta i amb quatre gats, que ho faci, sisplau, abans no hagi marxat a l’altre barri. M’estimo més poder compartir qualsevol dia d’aquests una estona agradable amb la gent que aprecio –vull creure que és també la que m’aprecia a mi–, que no pas pensar que els molt malparits es regalaran una farra a costa meva sense que jo ni tan sols pugui protagonitzar el brindis principal. Pocs homenatges que rep un al llarg de la seva existència –potser cap–, com per no tenir-ne ni constància. Que si algú et fa un acte d’estima i gratitud, dic jo que el mínim exigible és poder sortir a la foto. Per això estic convençuda que és en vida quan hem de rebre reconeixements, i regals, i mostres d’afecte. Fins i tot als més esquerps se’ls suavitza el rostre quan algú els reconeix la seva trajectòria, la feina feta o un comportament que s’acosta a exemplar. Ho tinc jo claríssim, que els homenatges millor quan sabem on som, i ho tenen clar les empreses que organitzen premis de reconeixement a persones i entitats. Vull dir que tenen clar que una fórmula per fer feliç la gent és obsequiant-la amb un aplaudiment. Si més no, així ho han cregut els responsables d’un diari de la península Ibèrica, escrit en castellà i el nom del qual comença per La i acaba per on, que recentment han comunicat a diferents empreses, també catalanes, que rebran un premi en reconeixement al treball fet. A la gala, que se celebrarà en un lloc d’aquests luxosos, no hi faltarà ni Déu. Tampoc el director del diari, el nom de pila del qual comença per Pa i acaba per co, que els lliurarà en persona. En la lletra petita s’aclareix que tot plegat és previ pagament de 12.000 euros. Crec que trio passar desapercebuda.