Una bogeria que arriba als 25 anys

“Una bogeria, què vols que et digui!” És prou contundent l’editor i director de la revista Bonart, Ricard Planas i Camps, a l’hora d’explicar aquest projecte, que celebra el seu 25è aniversari. Demà, 25 anys després de presentar-se a Girona el número 1 de la revista, ho celebren amb un acte a l’Espai Fundació La Caixa, a la plaça Poeta Marquina de Girona, i, divendres, al CaixaForum Barcelona, a l’avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia. Una bogeria, com diu Ricard Planas, va ser tirar endavant una revista d’art en aquella Catalunya del 1999. Una revista que parlava del món de les arts, en català, i que era una bogeria que s’ha consolidat com un miracle. Avui, 25 anys després, el Grup Bonart Cultural és també una gestoria cultural que ha tirat endavant projectes molt potents en col·laboració amb museus i fundacions del país i que és al darrere de multitud d’iniciatives culturals.

El 25è aniversari ha coincidit amb la publicació de la revista número 200. Bianual i innovadora, des de fa unes quantes revistes Bonart es presenta conjuntament amb Malart. 304 planes farcides de creativitat, “una rara avis quixotesca de resistència envers tot el que és digital”, ho defineix el seu editor i director. Però Bonart és molt més que això. És també un actiu diari digital i una gestoria cultural. I, a més, Ricard Planas, juntament amb David Escamilla, ha tirat endavant Inclassificables, un pòdcast que va començar explorant els límits de la creativitat heterodoxa d’Albert Serra i que, en conversa tranquil·la i des del mateix lloc de treball dels protagonistes, hi ha portat les reflexions de Marcel·lí Antúnez Roca, els universos visuals onírics de Franc Aleu, passant per Cabosanroque, RCR Arquitectes, el cinema d’Isaki Lacuesta i la revolució artística de la cuina de Ferran Adrià, entre d’altres.

La revista va ser una iniciativa conjunta de Ricard Planas, llavors de 21 anys, i de l’artista i col·leccionista Anna Maria Camps, ara presidenta d’honor, juntament amb el periodista Narcís Planas i l’empresari Josep Planas, que també han tingut un paper decisiu en l’evolució de la revista. Des d’aquell número 1, amb una portada blanca, conceptual, amb el logotip central i els noms dels col·laboradors i espónsors, on s’entrevista Richard Hamilton i on Modest Cuixart parlava de l’herència de Dau al Set, per Bonart hi han passat les millors firmes del món de la crítica i els grans artistes mundials. “Donar veu a molta gent amb coneixement i talent, de diferents generacions, de diferents tendències, d’arreu del país i també de fora, ha esdevingut la clau de volta per anar afinant la mirada, el relat”, escriu en l’editorial del número 200 Ricard Planas. Ara el grup és potent, dirigeix un projecte nuclear com a la Fundació Lluís Coromina Isern. La revista 200, que es pot llegir mitjançant un codi QR en anglès, francès, castellà i basc, és una radiografia del que ha succeït en el món de l’art a Catalunya i un especial sobre l’art al País Basc. Ricard Planas escriu que Bonart va sorgir “en un mal moment existencial, censurats una temporada i etiquetats amb prejudicis, però també amb un munt de complicitats”. Ara, 25 anys després, només cal dir: enhorabona i per molts i bons anys més.