La mirada d’Heròdot
Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari
Martin Niemöller a La Moncloa
Com molts de vostès saben, quan Adolf Hitler va pujar al poder a Alemanya el 1933 va instaurar un règim autoritari i va empresonar i va fer callar tot aquell que li feia nosa, i posteriorment també qui era jueu. Militants d’esquerres i sindicalistes van ser detinguts i portats a camps de concentració ja abans de començar la guerra mundial. A prop de Berlín hi ha el camp de Sachsenhausen, que va ser dirigit des de 1936 per les SS i que, per cert, com que posteriorment va quedar al costat comunista, va ser reutilitzat per la policia política de l’RDA, la temible Stasi, per tancar opositors al règim. D’això se’n diu reciclar. Després de la Segona Guerra Mundial els alemanys occidentals van passar per un procés de reflexió nacional i d’autoculpa en el qual es preguntaven com van permetre que tot allò hagués succeït al seu país, i tan poca gent hagués fet res per impedir-ho. En aquest context de postguerra traumàtic, un pastor protestant anomenat Martin Niemöller va fer l’any 1946 un sermó durant un servei religiós a la seva església de Kaiserslautern que ha estat reproduït moltes vegades des d’aleshores: “Quan vingueren a buscar els comunistes, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era pas comunista. / Quan empresonaren els socialdemòcrates, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era socialdemòcrata. / Quan vingueren a buscar els sindicalistes, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era pas sindicalista. / Quan vingueren rere els jueus, / no vaig protestar. / Jo no n’era, de jueu. / Quan vingueren a buscar-me, / ja no quedava ningú que pogués protestar.”
Winston Churchill va escriure en una ocasió que llegir història serveix per descobrir que tot el que està passant, d’una manera o una altra, ja ha passat anteriorment. Aquest sermó, que de fet sembla escrit en forma de poema, es podria aplicar en moltes situacions diferents, en diversos països i moments. Si ens referim a la situació de lawfare que viu l’Estat espanyol des de fa anys, podríem posar a la boca del president del govern espanyol el mateix poema, però canviant personatges i circumstàncies: “Quan els jutges vingueren a buscar els nois d’Altsasu, / i els van condemnar per terrorisme per una baralla de bar, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era navarrès, ni d’Altsasu. / Quan empresonaren els independentistes catalans per organitzar un referèndum, / no vaig aixecar la veu. / Jo no era independentista català. / Quan vingueren a buscar els podemites / no vaig aixecar la veu. / Jo no era pas podemita, / encara que de fet els tenia al meu govern. / Quan es va descobrir l’operació Catalunya / no vaig protestar, / a mi no m’afectava. / Quan vingueren a buscar-nos a mi i a la meva muller, / vam dir «això és persecució política!» / però ja no quedava ningú que pogués protestar.”
Pedro Sánchez ha fet bé de pactar amb forces que a Madrid anomenen “perifèriques” en lloc d’intentar fer una gran coalició a l’estil alemany amb el PP. D’aquesta manera s’ha tret de sobre el patriotisme tronat dels seus avis polítics, els dinosaures com Felipe González, Alfonso Guerra i altres bèsties juràssiques, i ben segur que els pactes amb aquests partits portaran millors polítiques que un govern PP + Vox, que pot ser una tornada al franquisme més recalcitrant. Ara bé, potser s’ha adonat tard de qui eren els bons i qui eren els dolents, i quan el seu partit va aprovar aplicar l’article 155 de la Constitució Espanyola a Catalunya, no s’hauria imaginat mai que li passaria com a Robespierre durant la Revolució Francesa: després d’haver vist com guillotinaven els seus opositors polítics, va acabar ell també al patíbul.
