Premis de Santa Llúcia

El dia 12 s’ator­ga­ran els “Pre­mis de Santa Llúcia”, que ofi­ci­al­ment no es diuen així, però que és el nom que popu­lar­ment hem donat a la festa literària que des de fa molts anys va lli­gada al dia 13 de desem­bre. Aquest dia s’escau la fes­ti­vi­tat de Santa Llúcia, i també l’ani­ver­sari de la mort de Joan Cre­xells, l’escrip­tor en honor del qual s’ins­tituí el 1928 el premi que duia el seu nom, i que és el pre­ce­dent dels pre­mis actu­als.

Es con­vo­ca­ren altres pre­mis, però el 1951, amb l’adju­di­cació con­junta del “Joa­not Mar­to­rell” de novel·la i de l’“Ossa Menor” de poe­sia s’ini­cia la pla­ta­forma publi­citària dels Pre­mis de Santa Llúcia. La vet­llada se celebrà en l’àmbit res­trin­git de la lli­bre­ria Catalònia, ales­ho­res Casa del Libro. La notícia tras­pas­sava difícil­ment el nucli del gremi resis­tent. El pas a l’hotel Colón i l’aug­ment del nom­bre dels qui hi ana­ren a sopar sig­ni­ficà l’eixam­pla­ment de la difusió, i els dia­ris en van fer una mica més de cas.

Enguany es com­me­mo­ren els 30 anys d’aquell començament. Després de vol­tar per algu­nes ciu­tats de Cata­lu­nya, la Festa de Santa Llúcia torna a Bar­ce­lona i se cele­brarà a l’hotel Prin­cesa Sofia. El luxe ambi­en­tal, el preu ine­vi­ta­ble­ment alt del sopar i d’altres con­si­de­ra­ci­ons pro­vo­ca­ran, penso, una deter­mi­nada crítica en nom de la popu­la­rit­zació de la cul­tura. M’estal­vio d’expli­car el meu interès per aquesta popu­la­rit­zació, a la qual he dedi­cat un modest però con­ti­nuat esforç; i és pre­ci­sa­ment des d’aquesta acti­tud que el neces­sari acti­visme cul­tu­ral a bar­ris, pobles i viles em sem­bla com­pa­ti­ble amb una “festa” literària i social, que ens pro­por­ci­ona la pla­ta­forma publi­citària que deia. Jo soc d’aque­lla for­nada que creu que tots els “actes de presència” són útils en una “soci­e­tat de comu­ni­cació” –en la qual vivim– les eines més pode­ro­ses de la qual no són a les nos­tres mans. És bo fer una tasca popu­lar encara que no tin­gui ressò a la premsa, però també és bo que els dia­ris hagin de dedi­car titu­lars i foto­gra­fies a l’existència de la lite­ra­tura cata­lana, “encara” que ho acon­se­gueixi una cele­bració “dis­tin­gida”.

Trenta anys ja són anys, i més en aquest país, que es carac­te­ritza per una ràpida suc­cessió de cata­cracs. En alguna ocasió, la super­vivència anual dels “Pre­mis de Santa Llúcia” s’havia vist greu­ment amenaçada, per pres­si­ons polítiques, difi­cul­tats econòmiques, etc., però hi havia una consciència de tos­su­de­ria que pot­ser no es pot valo­rar exac­ta­ment des del pano­rama actual. Quan­tes vega­des, en actes d’aquesta mena, ens havíem sen­tit vigi­lats i fit­xats pels poli­cies pre­sents… Era “l’altra presència”. És també la fide­li­tat als homes –sim­bo­lit­zem-los en Josep M. Cru­zet, l’edi­tor– que assu­mien el risc de “nor­ma­lit­zar” públi­ca­ment la resistència cul­tu­ral pos­si­ble allò que al meu enten­dre dóna el més digne sen­tit de “festa” als Pre­mis de Santa Llúcia. Encara que la lite­ra­tura, i la cul­tura, i Cata­lu­nya, i no cal dir els Països Cata­lans, no sigui exac­ta­ment això. Ni tam­poc allò, sinó tot ple­gat.