Premis de Santa Llúcia

El dia 12 s’atorgaran els “Premis de Santa Llúcia”, que oficialment no es diuen així, però que és el nom que popularment hem donat a la festa literària que des de fa molts anys va lligada al dia 13 de desembre. Aquest dia s’escau la festivitat de Santa Llúcia, i també l’aniversari de la mort de Joan Crexells, l’escriptor en honor del qual s’instituí el 1928 el premi que duia el seu nom, i que és el precedent dels premis actuals.

Es convocaren altres premis, però el 1951, amb l’adjudicació conjunta del “Joanot Martorell” de novel·la i de l’“Ossa Menor” de poesia s’inicia la plataforma publicitària dels Premis de Santa Llúcia. La vetllada se celebrà en l’àmbit restringit de la llibreria Catalònia, aleshores Casa del Libro. La notícia traspassava difícilment el nucli del gremi resistent. El pas a l’hotel Colón i l’augment del nombre dels qui hi anaren a sopar significà l’eixamplament de la difusió, i els diaris en van fer una mica més de cas.

Enguany es commemoren els 30 anys d’aquell començament. Després de voltar per algunes ciutats de Catalunya, la Festa de Santa Llúcia torna a Barcelona i se celebrarà a l’hotel Princesa Sofia. El luxe ambiental, el preu inevitablement alt del sopar i d’altres consideracions provocaran, penso, una determinada crítica en nom de la popularització de la cultura. M’estalvio d’explicar el meu interès per aquesta popularització, a la qual he dedicat un modest però continuat esforç; i és precisament des d’aquesta actitud que el necessari activisme cultural a barris, pobles i viles em sembla compatible amb una “festa” literària i social, que ens proporciona la plataforma publicitària que deia. Jo soc d’aquella fornada que creu que tots els “actes de presència” són útils en una “societat de comunicació” –en la qual vivim– les eines més poderoses de la qual no són a les nostres mans. És bo fer una tasca popular encara que no tingui ressò a la premsa, però també és bo que els diaris hagin de dedicar titulars i fotografies a l’existència de la literatura catalana, “encara” que ho aconsegueixi una celebració “distingida”.

Trenta anys ja són anys, i més en aquest país, que es caracteritza per una ràpida successió de catacracs. En alguna ocasió, la supervivència anual dels “Premis de Santa Llúcia” s’havia vist greument amenaçada, per pressions polítiques, dificultats econòmiques, etc., però hi havia una consciència de tossuderia que potser no es pot valorar exactament des del panorama actual. Quantes vegades, en actes d’aquesta mena, ens havíem sentit vigilats i fitxats pels policies presents… Era “l’altra presència”. És també la fidelitat als homes –simbolitzem-los en Josep M. Cruzet, l’editor– que assumien el risc de “normalitzar” públicament la resistència cultural possible allò que al meu entendre dóna el més digne sentit de “festa” als Premis de Santa Llúcia. Encara que la literatura, i la cultura, i Catalunya, i no cal dir els Països Catalans, no sigui exactament això. Ni tampoc allò, sinó tot plegat.