Un ballet nacional, per exemple

Les previsions s’han complert, i Vicente Escudero és mort. Després de tants anys d’oblit, ara es preparen els homenatges oficials al ballarí. I de cop m’he adonat que potser era la primera vegada que jo parlava de dansa, l’altre dia, i que probablement mai no he dedicat quatre ratlles al ballet. No n’he vist gaire, és ben cert, i el que més recordo del tema és l’espectacle del ballet de Roland Petit, a París, i la visió dels nois i les noies que estudiaven dansa a l’Institut del Teatre, de Barcelona, en els temps que jo hi col·laborava. Em preguntava si els més dotats i els més exigents trobarien una compensació digna i professional a tant d’esforç. No els faltava pas un mestre excel·lent: Joan Magrinyà.

Magrinyà s’ha retirat a la seva casa de Vilanova, i tinc notícies que es troba en plenitud de facultats físiques i mentals. El vinent dia 23 farà setanta-cinc anys justos. Temo que estem desaprofitant un home que té un historial únic a Catalunya i que s’inicià públicament el 1926 a Gràcia, amb l’obra de Molière El burgès gentilhome, conduïda musicalment per Pau Casals; l’èxit fou tan notable que es va fer una segona representació al Palau de la Música, i en acabar Casals abraçà el jove ballarí. Després va prendre lliçons amb els russos –amb els quals actuà– i Wassilief assegurà que resultava “més rus que els mateixos russos”. Magrinyà és qui ha donat al nostre país el primer recital de dansa interpretat íntegrament per un ballarí sol. Aconseguida la fama, és nomenat primer ballarí del Gran Teatre del Liceu, i quan al cap d’una vintena d’anys deixi el lloc continuarà al Liceu com a mestre de ball i coreògraf.

I aquí és on volia anar a parar. El que jo em preguntava, fa anys, veient els nois i les noies que estudiaven dansa amb en Magrinyà a l’Institut del Teatre, ha tingut una trista resposta: n’han sortit ballarins excel·lents, molts dels quals no han tingut altre remei que anar-se a guanyar la vida –i alguns una fama merescuda– a l’estranger. Perquè aquí hem tingut mestres, però no l’instrument indispensable per a la consolidació de la tasca: un Ballet Nacional de Catalunya. S’ha sembrat molt, però la collita l’han aplegat els de fora.

L’existència, precisament, d’esbarts i grups de dansa meritoris –encara que practiquin una altra especialitat– vol dir que som en un país on l’art de la dansa és estimat. Però si tenim un Liceu i una orquestra simfònica, hauríem de tenir també un ballet estable i institucionalitzat, perquè els ballarins no hagin de dependre de trobar una oportunitat en la curta temporada d’òpera. Al costat dels músics i els cantants, els ballarins són entre nosaltres “els ventafocs”.

Penso que en aquests moments hauria d’estar funcionant un Ballet de Catalunya, beneficiant-se amb les idees i l’experiència de Joan Magrinyà. No he tingut amb ell altre tracte que alguna estricta i ja llunyana salutació de cortesia. Ni parlo només, en el fons, de Magrinyà i el Ballet, sinó de com hem desaprofitat fins ara la capacitat de molts catalans –en les arts o en les ciències; jubilats o emigrats– per culpa d’una manca de plataformes de treball sòlides i permanents.