Sant Esteve

Com que vaig treballar el dia de la Puríssima, el dia de Sant Esteve hauré fet festa amb una gran tranquil·litat de consciència. És clar que això de la tranquil·litat de consciència és tan subjectiu que, ves per on, estic segur que tampoc no faltarà als funcionaris dels organismes centrals que, havent tancat la parada el dia de la patrona de la infanteria –d’acord amb el calendari estatal– ara ho deuen haver fet altra vegada, d’acord amb el calendari català. I ben fet, home! Jo els entenc; deuen pensar: volen bilingüisme? Nosaltres bifestisme. Jo estic d’acord amb ells –encara que per altres raons– que el bilingüisme és un mal, i que el bifestisme és un bé, especialment el nadalenc.

La celebració festiva de Sant Esteve és un altre lligam que els Països Catalans tenim en comú –després de patrocinar una “gramàtica” valenciana no catalana, la UCD s’inventarà aviat que si al País Valencià es fa festa el 26 de desembre no és per Sant Esteve, sinó per Sant Zòsim, que s’escau el mateix dia –i, a més d’aquest lligam comú, un costum que comparteixen d’altres pobles d’Europa. Jo trobo que, gràcies a Sant Esteve, el Nadal es fa més nadalenc, és a dir, més un “cicle”, que és la seva característica. Permeteu-me de recordar que les festes d’aquest moment de l’any se celebren des d’abans del cristianisme –com les de Sant Joan– perquè “l’elecció d’aquesta data no obeí a raons històriques, sinó al desig de cristianitzar una festa pagana ja existent: la del dia que, després del solstici d’hivern, la llum diürna torna altre cop a allargar-se i els romans celebraven el ‘natalis (Solis) Invicti’, el naixement de l’Invicte, és a dir, del sol, astre divinitzat i relacionat amb la persona de l’emperador romà.” (Gran Enciclopèdia Catalana)

Quan el nostre poble inventà allò de “per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre”, recollí aquest fenomen solar. Penso que el nostre costum de celebrar el Nadal més de dia que no pas de nit s’adiu perfectament amb l’alegria antiquíssima per l’augment de la llum. La comprovació que el sol no prosseguia la seva caiguda diària –amb la por d’arribar, en les nostres latituds, a una fosca total i definitiva– sinó que aquests dies començava lentament a remuntar el vol, essent efectivament “invicte”, era un anual naixement d’esperança que l’Església del segle IV proposà als cristians d’adoptar, donant-li la significació que avui és celebrada popularment.

Gràcies a Sant Esteve, molts infants catalans han pogut disposar dels dos dies necessaris per a reunir-se, l’un, amb els avis paterns, i l’altre amb els avis materns. A vegades, però, la composició familiar ha obligat a muntar una mena de “puzzles” molt delicats per tal que les diverses “peces” encaixin amb el dia i la taula adients, sense que ningú no se senti incòmode.

Llàstima que aquesta harmonia no sempre sigui duradora, i tenim una dita que és ben oportuna: “Això durarà de Nadal a Sant Esteve…”