Notícia esperada

Sembla que la gran mixtió que s’havia organitzat al País Valencià a còpia d’inventar-se una “gramàtica” i una ortografia valenciana, amb el propòsit de negar l’evidència que el català i el valencià són el mateix idioma, és a punt de desmuntar-se definitivament. L’operació ha fracassat. Gràcies a què?

Gràcies al fet que, com calia esperar, ha acabat funcionant la lògica. D’una banda, l’Institut d’Estudis Catalans, amb el suport d’altres institucions europees de màxim prestigi, havia presentat a la Unesco un informe complet sobre l’aberració lingüística que es volia introduir al País Valencià. Com que un dels objectius explícits de la Unesco és “preservar i difondre les diverses cultures del món”, i evidentment la preservació d’un idioma és sens dubte preservació de cultura, hi havia una base molt forta per a cridar l’atenció de l’organisme mundial sobre l’atemptat cultural que es preparava a València. En l’última reunió del comitè executiu de la Unesco –format per trenta-quatre membres de diversos països– la petició catalana fou presa en consideració, i encara que no correspon a aquest comitè l’adopció de decisions coactives, s’ha filtrat la impressió que la denúncia ha produït en alguns membres qualificats i la sorpresa de descobrir –ignoraven totalment el cas– que en un país europeu es pugui produir, avui dia, una acció anticultural i anticientífica tan escandalosa.

Naturalment, la informació ha arribat a Madrid, i els sectors més sensibles del partit del govern –i també de l’oposició– han comprès que la situació podia capgirar-se d’una manera políticament negativa, i s’han celebrat reunions amb els “barraquetes” que fins ara han defensat el disbarat per tal de valorar les possibles conseqüències de la difusió d’un comunicat de la Unesco que els deixés en calçotets culturals.

S’hi ha afegit una comunicació de la Reial Acadèmia Espanyola, que no se sap ben bé si ha estat sol·licitada per la UCD valenciana o si és una iniciativa de la mateixa Acadèmia, que seria el més normal; en aquesta comunicació, les autoritats lingüístiques espanyoles precisen sense cap mena d’equívoc la unitat idiomàtica del català, que es parla, amb diverses modalitats, a Catalunya, el País Valencià, les Balears, les Pitiüses, una franja administrativament aragonesa, Andorra, la Catalunya Nord i la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya. És un dictament molt oportú, i jo penso que potser els acadèmics es veuen venir una pedregada que volen evitar a temps: el projecte d’Estat de les autonomies que vol donar les mateixes atribucions “al nen i a la nena” pot provocar la reclamació oficial de la llengua andalusa, la llengua extremenya, la murciana –on es parla el “panocho”– i, si el valencià no és català, totes aquestes modalitats poden deixar de ser, fàcilment, considerades “castellà”; i com negar-se a acceptar la llengua argentina, la mexicana, la colombiana, etc.? Els tres-cents milions es convertiran en quatre o cinc.

El que importa, però, és que els acadèmics i lingüistes espanyols hagin alçat la veu per no fer-se còmplices dels polítics i analfabets que ataquen una vegada més la cultura catalana, i que això sigui un fet demà mateix, i no avui, 28 de desembre, dia dels Innocents.