L’èxtasi tediós

El tedi és un estat d’ànim que s’emprova com un vestit vell que s’ha tornat incòmode. A la vida moderna, on la constant estimulació és la norma, el tedi sorgeix com una ombra desdibuixada. La quotidianitat es converteix en un ritual repetitiu, on cada dia es dissol en una sèrie de gestos automàtics. Els moments de silenci, desert emocional. El tedi, però, també sap oferir un espai de reflexió, un moment per explorar i connectar amb racons interiors, i buscar algun significat en aquesta rutina pràcticament buida. El tedi és un llampec que il·lumina la necessitat de canvi. A l’obra Oceanografia del tedi (1918), Eugeni d’Ors creava un argument fascinant: un doctor prescriu el tedi al narrador, anomenat Autor: “No conversa, silenci. No lectura, letargia... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!” Autor es fixa en tot el que l’envolta, agusa els sentits i ofereix les sensacions al lector. Fins que apareix una dona al parc: la Dona. La segona part del llibre mostra la lluita interior que manté Autor entre el desig d’acostar-se a la Dona i la decisió d’endinsar-se en el tedi. Per tant, el tedi pot drenar en la creativitat, impulsant noves experiències i coneixements o, al contrari, pot portar a la desesperació i a l’estancament. Dins la literatura, el tedi és un personatge més. Cal reivindicar l’estètica de l’avorriment: autors com Bolaño, Joyce, Borges, Woolf o Foster Wallace assagen el tedi i creen meravelles estètiques. Com deia Barthes: el plaer del text no té per què ser sempre heroic, sinó que hi ha molt per descobrir més enllà del possible badall.