Turisme. Coneixement bíblic
Es feia dir Pascal però es deia Pascual, era un fugitiu de Vallecas i a l’hotel representava un tour operator anglès. Parlava aquesta llengua bastant bé, fet notori si tenim present d’on venia i que érem a principis dels setanta (llavors, un meu amic, pagès de setze anys que havia estudiat anglès, francès i alemany, va passar de podar oliveres a recepcionista del Voramar de l’Escala). En Pascal era morè, simpàtic i dicharachero. Era l’encarnació efectiva del tipus de mediterrani que rondava pel magí de milions de noies, d’entre Irlanda i Alemanya, i d’entre Noruega i Suïssa, que venien a passar una quinzena de vacances al Mar Nostre. En Pascal pujava al bus que anava al camp d’aviació, que deia Jordi Pujol, a buscar la part humana que li corresponia del xàrter, i en tenia prou amb l’horeta de tornada a l’hotel per temptejar una noia o, si es presentava –era el seu ideal–, dues amigues. Repartides les claus, el vallecà pujava a l’habitació de la/les que havia conegut durant el trànsfer per acabar de conèixer-la/les, ara en el sentit bíblic de l’expressió. No fallava i, garantides futures còpules amb les esmentades, en temptejava d’altres del grup per trenar l’èxit habitual.
Tot el mèrit era d’en Pascal? No. La convicció de l’eficàcia tòrrida del mascle, en aquest cas ibèric, però també italià o grec, s’havia instal·lat en el desig de moltes europees macerades per la pluja, la boira, la fred i les pells blanques de cossos masculins més lents i avorrits. I les vacances, a més dels sun i sea, també havien de repicar el tercer tòpic: el sex. Qui s’ajustés poc o molt a les expectatives femenines nòrdiques no havia de procurar gaire res més que obrir l’aixeta d’un desig que ja arribava amb prou pressió. De més, aquest avidesa femenina de nord enllà ja venia configurada d’origen per la liberalitat sexual i per la píndola, que allà ja era molt popular.
En Pascal va ser el plat del torrat de l’hotel. Enllà del reconeixement com a pràctic en les còpules de tràmit, contribuïa a consolidar una certesa que els anys i la sida havien de difuminar a finals dels vuitanta. Encara que faci prou bon temps, amb aquest article concloem el serial de pàgines turístiques viscudes fa mig segle.
