Mal de molts

Dona de 60 anys, funcionària, busca pis petit de lloguer en una ciutat de comarca. Fins aquí l’anunci. Si gratem, però, podríem conèixer la Lluïsa, una docent de secundària que ha decidit traslladar-se a l’urbs un cop els seus dos fills s’han fet grans i ja tenen un peu fora de casa. Viu en una casa llogada a la muntanya, però el seu projecte vital l’empeny ara a reconnectar amb la vida social i cultural de ciutat, i s’ha posat mans a la feina. Un anunci a les agències immobiliàries i aviat aconseguiré un nou sostre! O almenys així ho pensava la Lluïsa, fins que va trepitjar la primera agència. Paperassa, certificats, garanties de pagaments, avals i, sobretot, caure en gràcia al propietari. Aquests són els primers requisits que li van reclamar abans de poder veure cap pis! La Lluïsa no és l’única persona més gran de 60 anys que busca lloguer. L’Eduard, 80 anys, també voldria traslladar-se al centre d’una ciutat perquè la serra se li fa feixuga. Ha quedat estabornit amb els requisits que li han demanat i ja li han denegat dos immobles. Dos expats se li han avançat. A Catalunya poc més d’un milió i mig de persones tenen entre 60 i 79 anys, una edat en què els projectes de vida canvien i la recerca d’un nou habitatge sovint es fa imprescindible. La crisi de l’habitatge ja és un mal de molts.