Franco és mort; Garzón fa el rídícul
El 16 d’octubre passat, Baltasar Garzón es va declarar competent per jutjar el dictador Francisco Franco i 34 dels seus col·laboradors per “crims contra la humanitat” comesos entre el cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 i el 21 de desembre del 1951. Ahir, el magistrat de l’Audiència Nacional , que va autoritzar l’obertura de 19 fosses comunes de represaliats, entre les quals la del poeta Federico García Lorca, va decidir inhibir-se en la investigació i traspassar-la als jutjats territorials. I esclar, va declarar extingida la responsabilitat penal dels encausats per un motiu inapel·lable: són morts. Fi de trajecte. A diferència d’Augusto Pinochet, a qui Garzón va enjutjar en vida, Franco és mort des de fa 33 anys. La primera conclusió és inevitable: el jutge ha fet el rídicul.
Garzón es referma amb contundència, en l’acte d’ahir, sobre els motius que el van portar a obrir les diligències: que els delictes són permanents i, per tant, perseguibles, mentre 114.000 desapareguts no siguin identificats. Difícilment es pot dissentir de la motivació del jutge des del punt de vista de la justícia democràtica i la necessitat de reparar la memòria de les víctimes, malgrat que Garzón només hagi mirat cap a una banda de la tragèdia –els represaliats pels feixistes–. Però Garzón va obrir una causa general contra el franquisme legalment incompatible amb la Llei d’Amnistia del 1977 perquè aquesta llei va beneficiar tant als represaliats com als repressors. Per això el fiscal de l’Estat va recórrer la primera decisió del magistrat i la sala penal de l’Audiència va suspendre les exhumacions. La segona conclusió és també inevitable: jurídicament, el procediment ha estat tècnicament un fiasco.
Els familiars de les víctimes han anunciat un recurs contra la marxa enrere de l’instructor. Garzón coneixia de sobres el final del viatge del seu peculiar procediment contra el franquisme. Que, forçant els límits de la legalitat, toparia amb la legalitat. I si aquesta suposició és encertada, aleshores cal extreure’n una tercera conclusió. El magistrat pot haver comès la irresponsabilitat de promoure un procés d’alta notorietat pública però tècnicament inviable. I a costa de defraudar l’esperança. Dels vius.
