Tribuna
Sortir d’X
“Què et proposes fer amb la teva preciosa, salvatge i única vida?”, ens pregunta a tots Mary Oliver, i li diria que avui, les vides, tenen poc de salvatges, perquè semblen guiades i interpretades per algoritmes, que ja no són úniques sinó unificades i polaritzades. Recordo el llibre de Martha C. Nussbaum Sense ànim de lucre, en què afirma que sense les humanitats no podem mantenir vives les democràcies. Són les úniques que ens doten de la capacitat per reflexionar sobre qüestions polítiques, i poder-les examinar, pensar-hi i discutir-hi de manera efectiva –és a dir, amb la possibilitat fins i tot de canviar d’opinió–, debatre per la recerca d’un món comú sense el constrenyiment de la tradició ni de l’autoritarisme. Les humanitats ens allunyen d’una polarització que ens impedeix reconèixer els altres ciutadans com a persones amb els mateixos drets, encara que siguin diferents pel que fa a la raça, la religió, el gènere i la sexualitat. Ens permet mirar-los amb respecte, com a afins, i mai com a eines manipulables per al profit propi. Recordo també el llibre de Jaron Lainer, pioner de la realitat virtual, que considera urgent deixar les xarxes perquè afecten el lliure albir, fan servir totes les tècniques del conductivisme per crear addicció, modifiquen la conducta en massa, prediuen el futur i el condicionen, incentiven més les emocions negatives que les positives i ens creen necessitats d’atenció que fan que ens comportem com idiotes. I després, l’Agnès Marquès va explicar en un article (“14 anys i un dia”) que deixava la xarxa de Musk. Amb Glòria Gasch la vam seguir quan ja no quedava cap dubte que X havia estat clau perquè Trump guanyés les eleccions. Vaig fer una crida a Instagram, i una trentena de persones van comentar que ja havien deixat X, com ara la Marta Pontnou.
Fins aquí el que podria semblar una anècdota i el petit sacrifici de no estar al dia a través de les piulades i l’alleugeriment que suposa no haver de pensar en eslògans. Però, en el meu cas, només fou el principi. Sense tenir-ho previst, vaig deixar de posar-me el rellotge intel·ligent: no m’agradava sentir una vibració al canell cada cop que tenia un avís. També vaig anul·lar gairebé totes les notificacions del mòbil perquè necessito, sense més dilacions, recuperar la meva capacitat d’atenció, i les notificacions i alarmes m’allunyen sense cap respecte d’on vull estar. També vaig canviar la meva imatge del WhatsApp per un missatge: “Si no és urgent, escriu-me un correu electrònic.” No em fan cas, però no contesto i escric un correu l’endemà responent tranquil·lament a allò que no calia dir al moment per un missatge. També he començat a apagar el mòbil al vespre, si hi ha alguna urgència em poden trucar al fix.
En pocs dies, també, m’he anat donant de baixa de plataformes de continguts de sèries i cinema. No vull veure tanta televisió, i les sèries tenen per objectiu fidelitzar el client: en pocs segons comença el capítol següent i arribar al final de la temporada no vol dir saber com acaba res. Tampoc necessito estar informada al moment; sé que la informació de qualitat necessita rigor, contrast i temps. M’he subscrit a diaris, i cada matí mentre esmorzo trio (mano sobre l’on i el quan) saber què ha passat al món, juntament amb el telenotícies del migdia i del vespre.
En el fons sortir de les pantalles és fàcil, és només una apagada digital, és un girar la vista i veure un paisatge, un llibre, un amic, un animal, una vida analògica, no sé si salvatge, però sí més natural i senzilla. Aquesta enorme llibertat, la capacitat d’entrar i sortir d’un món de megabytes, la dec a la grandíssima sort de ser de la generació X (1965-1980), nadiua analògica sense dificultats per entrar al senzill món d’internet quan ja havia hagut de passar per moltes lectures obligatòries, per una escolarització que exigia concentrar-se moltes hores en silenci, que no estalviava assignatures obligatòries com filosofia i llatí.
Els darrers anys en els quals encara he pogut viure el prestigi de la cultura, i buscar llibres a la biblioteca, i llegir els diaris que arribaven a casa, fins i tot érem capaços de comentar textos complexos sense faltes esgarrifoses d’ortografia. És perquè soc de la generació X que he pogut sortir d’X. No tenim perdó: hem llançat els pobres nadius digitals a un món intensament addictiu i superficial i hem fet cada cop més prim i inaccessible el món de la llibertat i la literatura.