El quiosc d’en Quim
La setmana passada vam enterrar en Joaquim Badosa, un home molt popular a Olot per haver regentat el quiosc del carrer del Rengle, adossat a la plaça Mercat, una feina que va fer que se’l conegués sobretot com en Quim del quiosc. Arran de la seva jubilació, ja fa força anys, no se’l veia entre revistes i diaris, però recentment encara ens vam saludar, ell, des de la cadira de rodes a què el deteriorament físic el tenia lligat. Des de naixement tenia una discapacitat que li afectava la mobilitat i la parla, però no pas l’enteniment. Tenia el cap molt clar. En Moli, aficionat a les tertúlies, us en podria explicar moltes de les que mantenia amb en Quim quan, a primera hora, el cèlebre cronista ajudava el quiosquer quan aquest obria, amb un ganivet que feia mitja por, els paquets que els repartidors li havien deixat a la porta de l’establiment, un lloc petit d’aparent desordre controlat on contínuament es produïa el petit miracle de trobar tot el que demanessis. Era perico, un perico dels de la ceba que no es prenia gaire bé –per dir-ho finament– els comentaris sarcàstics dels culers quan els blanc-i-blaus perdien. El futbol era un tema recurrent de les converses al quiosc d’en Quim, però no pas l’únic: de l’observació de les portades en naixien aquells debats poc elaborats en què els ciutadans solucionem tots els problemes del món a base de receptes contundents i segurament de conseqüències catastròfiques, però que ens permeten buidar la mala llet provocada per les notícies. En fi, teràpia bàsica.
Els anys de jubilació d’en Quim han anat paral·lels a l’agonia de la venda de la informació en paper, una davallada de la qual els primers damnificats estan sent, és clar, els quioscos i de retruc, aquelles trobades espontànies a l’entorn de diaris i revistes. El que havia estat seu, convenientment modernitzat, roman obert però oferint un assortit de productes entre els quals els diaris ja no són la principal font d’ingressos, una sortida a la qual estan recorrent els pocs supervivents que queden. M’hauria agradat escoltar l’opinió d’en Quim sobre com està el món de la premsa i el món en general. Segur que en diria de grosses i riuríem una estona, per no plorar.
