Un pati de carruatges és una establia

Hi fa un fred humit, dels que inco­mo­den, aquests dies a Bar­ce­lona. Ja ho té això, el fet de ser una ciu­tat de mar, portuària, expo­sada a l’oratge que ve de lluny, de car­rers oberts al vent que avança d’enllà d’un mar que a les por­tes de l’hivern ja té les aigües gèlides. Cal alçar el coll del gec que es porti per abric, enfun­dar les mans a les but­xa­ques, o cre­uar els braços damunt el pit, cami­nar a pas viu, que la vivor en el gest escalfa l’ànim i l’ànima.

Aquesta deli­cada gelor de finals de novem­bre, que no anirà més enllà d’un cal­fred, o d’una sub­til volta de bufanda, és l’embol­call ideal que neces­si­ten els per­so­nat­ges del pes­se­bre que des d’avui pren vida als bai­xos de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, les cot­xe­res o pati de car­ru­at­ges –com pre­fe­reix dir-li en Josep Porta– con­ver­tit en esta­blia. Perquè ningú s’ima­gina el Noc­turn per acordió escrit per Joan Sal­vat-Papas­seit sense un moll d’empe­drat humit, gèlid, d’ambi­ent quasi de tene­bra, de per­so­nat­ges que sobre­vi­uen en la nit tot i la fue­tada d’aigua cai­guda del cel o que sem­blen espec­tres moguts per un buf de lle­van­tada que ara passa rabent amb una imper­tinència que corprèn i cor­glaça.

Però la ima­gi­nació exis­teix i és un do, una joguina inqui­eta en la ment de la bona gent de l’Asso­ci­ació de Pes­se­bris­tes de Bar­ce­lona, d’en Josep Porta o en Manolo Trullàs, entre molts i mol­tes d’altres, tots res­pon­sa­bles que els ver­sos del poeta del port, mag dels cal·ligra­mes, l’irra­di­a­dor de les millors parau­les d’amor, de desa­mor, d’enyor i de par­tença, pren­guin vida aquest Nadal en un tea­tret, un dio­rama, un poema visual que si calgués reduir-lo a l’eco­no­mia de llen­guatge que és el peri­o­disme n’hi hau­ria prou amb aquest qua­li­fi­ca­tiu: una delícia.

Gràcies a ells, tots aquells que no hagin guar­dat mai fusta al moll, ni hagin cre­gut en la com­pa­nyia d’un lli­bre de ver­sos, o ni tan sols hagin parat un dia l’ore­lla davant can­tants i rap­so­des, tots ells en sabran ara la dita. I res farà més gran aquest any que ja s’acaba dedi­cat a la figura del poeta que fer envo­lar les seves parau­les des de l’empe­drat que fa de terra del pati de car­ru­at­ges de la casa gran, terra de llam­bor­des, patri­moni d’una ciu­tat que tan aviat s’alça en una bar­ri­cada revo­lu­cionària com des­tina tots els esforços a hono­rar el seu pas­sat amb un pes­se­bre nou cada any, una inter­pre­tació car­re­gada de sen­ti­ment i deli­ca­desa.

El pes­se­bre és joc i les cares de les dones i els home­nas­sos que aquests dies han tra­gi­nat pel casc antic de la ciu­tat les pre­ci­o­ses figu­res de fusta cons­truïdes –expres­sa­ment per a l’ocasió– en un taller del nord d’Itàlia o els deco­rats de cartró pedra fets al car­rer de Lledó, en són el viu reflex. Difícil­ment hi ha aquests dies a Bar­ce­lona gent més feliç que aquests pes­se­bris­tes que som­ri­uen, mig amb cara de tra­pe­lla, mig amb el posat del mes­tre que sap que ha tor­nat a excel·lir en la feina.

I, com que el pes­se­bre és joc, la visita al pati de car­ru­at­ges de l’Ajun­ta­ment també n’amaga un que és tri­ple. En pri­mer lloc, és obli­gat tro­bar el lloc on fa la seva feina la figura que tot ho fema; en segon lloc, cal loca­lit­zar i admi­rar la figura del poeta que dona sen­tit a tot el mun­tatge, i, final­ment, cal tro­bar quin dels murs que acu­llen la impro­vi­sada esta­blia no és el que sem­bla sinó també una il·lusió de cartó pedra, com ho és el mateix pes­se­bre, com la vida mateixa.