Un pati de carruatges és una establia

Hi fa un fred humit, dels que incomoden, aquests dies a Barcelona. Ja ho té això, el fet de ser una ciutat de mar, portuària, exposada a l’oratge que ve de lluny, de carrers oberts al vent que avança d’enllà d’un mar que a les portes de l’hivern ja té les aigües gèlides. Cal alçar el coll del gec que es porti per abric, enfundar les mans a les butxaques, o creuar els braços damunt el pit, caminar a pas viu, que la vivor en el gest escalfa l’ànim i l’ànima.

Aquesta delicada gelor de finals de novembre, que no anirà més enllà d’un calfred, o d’una subtil volta de bufanda, és l’embolcall ideal que necessiten els personatges del pessebre que des d’avui pren vida als baixos de l’Ajuntament de Barcelona, les cotxeres o pati de carruatges –com prefereix dir-li en Josep Porta– convertit en establia. Perquè ningú s’imagina el Nocturn per acordió escrit per Joan Salvat-Papasseit sense un moll d’empedrat humit, gèlid, d’ambient quasi de tenebra, de personatges que sobreviuen en la nit tot i la fuetada d’aigua caiguda del cel o que semblen espectres moguts per un buf de llevantada que ara passa rabent amb una impertinència que corprèn i corglaça.

Però la imaginació existeix i és un do, una joguina inquieta en la ment de la bona gent de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, d’en Josep Porta o en Manolo Trullàs, entre molts i moltes d’altres, tots responsables que els versos del poeta del port, mag dels cal·ligrames, l’irradiador de les millors paraules d’amor, de desamor, d’enyor i de partença, prenguin vida aquest Nadal en un teatret, un diorama, un poema visual que si calgués reduir-lo a l’economia de llenguatge que és el periodisme n’hi hauria prou amb aquest qualificatiu: una delícia.

Gràcies a ells, tots aquells que no hagin guardat mai fusta al moll, ni hagin cregut en la companyia d’un llibre de versos, o ni tan sols hagin parat un dia l’orella davant cantants i rapsodes, tots ells en sabran ara la dita. I res farà més gran aquest any que ja s’acaba dedicat a la figura del poeta que fer envolar les seves paraules des de l’empedrat que fa de terra del pati de carruatges de la casa gran, terra de llambordes, patrimoni d’una ciutat que tan aviat s’alça en una barricada revolucionària com destina tots els esforços a honorar el seu passat amb un pessebre nou cada any, una interpretació carregada de sentiment i delicadesa.

El pessebre és joc i les cares de les dones i els homenassos que aquests dies han traginat pel casc antic de la ciutat les precioses figures de fusta construïdes –expressament per a l’ocasió– en un taller del nord d’Itàlia o els decorats de cartró pedra fets al carrer de Lledó, en són el viu reflex. Difícilment hi ha aquests dies a Barcelona gent més feliç que aquests pessebristes que somriuen, mig amb cara de trapella, mig amb el posat del mestre que sap que ha tornat a excel·lir en la feina.

I, com que el pessebre és joc, la visita al pati de carruatges de l’Ajuntament també n’amaga un que és triple. En primer lloc, és obligat trobar el lloc on fa la seva feina la figura que tot ho fema; en segon lloc, cal localitzar i admirar la figura del poeta que dona sentit a tot el muntatge, i, finalment, cal trobar quin dels murs que acullen la improvisada establia no és el que sembla sinó també una il·lusió de cartó pedra, com ho és el mateix pessebre, com la vida mateixa.