De set en set
La necessitat d’habitatge
Un amic meu que treballa en una immobiliària se’n va fer creus el dia que van treure l’anunci d’un pis de lloguer inferior als mil euros mensuals a Barcelona i van rebre una allau de 1.300 persones interessades. Van haver de desconnectar el telèfon de la immobiliària durant unes hores per la bogeria que l’oferta va provocar. De tant en tant tafanejo els webs de les immobiliàries i també me’n faig creus, dels preus dels lloguers. Com és possible que hàgim arribat al punt que una mensualitat de lloguer voregi en moltes ciutats el sou mínim? Com és possible que una persona hagi de tenir estalviats 40.000 o 50.000 euros per poder donar una entrada a un pis en cas que se’l vulgui comprar? Pregunto freqüentment a alcaldes i regidors sobre la problemàtica del lloguer a les seves ciutats i tothom parla sempre de l’habitatge públic com a solució: inundar el mercat de pisos de preu assequible per donar alternativa a les persones que necessiten un habitatge i de pas provocar una baixada de preus al mercat immobiliari. Però és obvi que no s’està fent la injecció de diners necessària per posar fi d’aquesta manera a l’increment dels preus. Que no dic que sigui una solució fàcil, però sí una necessitat de primer ordre. El referent europeu en aquest sentit és la ciutat de Viena: més del 60% de la població resident viu en habitatges subvencionats i quasi la meitat dels immobles ha estat promoguda per l’administració o cooperatives. Una filosofia que va posar en marxa fa més de 100 anys i que fa que la població pugui viure dignament. Cal que els nostres govern en prenguin nota.