Públics teatrals, en plural
Que en arts escèniques no parlem de públic en singular si no en plural, és a dir, que hi ha diferents públics en funció dels espectacles, això ja ho tenim clar, no? Les que treballem en aquest àmbit sabem que els públics són múltiples i variats, i que trien anar a veure un o un altre espectacle en funció de moltes variables. I, per tant, tots aquells que a dia d’avui segueixen afirmant que, al teatre, sempre hi van els mateixos, són aquells i aquelles que no hi van mai. També són els mateixos que diuen que el teatre és elitista, però, d’això, ja en parlarem un altre dia. I si els públics són diversos, n’hi ha un que cal tenir molt en compte, el de la primera infància, ja que són espectacles en què, amb el joc i l’entreteniment, s’acompanya els infants a desenvolupar la seva creativitat i la seva imaginació. Aspectes essencials per al creixement emocional i cognitiu del nadó. Al Teatre de Lloret, s’hi ha pogut veure aquest cap de setmana l’espectacle Madame Lumière, de La Menuda Produccions, una companyia cent per cent gironina especialitzada en música per a la primera infància, que en aquesta ocasió s’han fet acompanyar pel Cor Geriona. Un espectacle multidisciplinari sobre la llum, la nit i el poder de la música. Una proposta pensada i creada especialment per a nadons que transporta els més petits a un món ple de música, dansa i llum i que ha estat dissenyat per tal d’estimular els seus sentits i despertar la seva imaginació.
Com en qualsevol creació escènica el resultat pot ser més o menys encertat. Amb Madame Lumière el resultat és brillant, d’una gran qualitat musical. Encerta a plantejar una experiència compartida entre infants i adults. Si, com diu Oriol Broggi, el teatre és un art que es fa en comunitat, que no existeix com a cosa solitària perquè és un art viu que està passant allà, Madame Lumière és un gran exemple d’això. És una experiència immersiva de 40 minuts de durada en què nadons i adults, asseguts junts a l’escenari, se submergeixen en una proposta escènica de molt alta qualitat. I tant de bo aquesta experiència permeti que les arts en viu formin part sempre més de les seves vides. I possiblement d’aquí a una o dues generacions la definició de públics teatrals, en plural, ja no es qüestioni.
