Caganers a Sant Jaume

Tinc dues anècdotes de Nadal de quan vaig ser regidor de Cultura fa temps. La primera va de com s’havia de dir el programa de festes, ja que allò que englobava la Fira de Nadal, el tió, el patge reial i la cavalcada de Reis era la “programació d’hivern”. No va ser ben entès per tothom que es recuperés Nadal a la portada. La segona té a veure amb una crisi que va generar el rei Baltasar hores abans de la cavalcada, ja que considerava que la seva fe no li permetia adorar el nen Jesús. De tots els que buscaven solucions diguem-ne originals –se’n farien creus– per resoldre la crisi, ningú va pensar a buscar-li un substitut que no tingués aquesta objecció a l’hora d’interpretar un paper clau de la nit més màgica de l’any. Cosa que, òbviament, vam fer. L’objecció era comprensible i el que calia fer era evident, sempre que s’actués amb sentit comú, amb desacomplexament pel que som i amb alegria pel que celebrem: Nadal a la nostra manera, un esdeveniment mundial a la catalana. El que passa darrerament a la plaça de Sant Jaume amb el no-pessebre m’hi ha fet pensar moltes vegades. Quin acomplexament. I quina poca alegria! Tot el món celebra Nadal, fins i tot països que no són de tradició catòlica com ara el Japó i la Xina. Perquè, tot i el seu origen marcadament religiós, Nadal ha esdevingut una tradició cada vegada més comercial. I cada país ha trobat els símbols per celebrar-ho, ja siguin de decoració o personatges folklòrics, de l’arbre al Pare Noel. A Catalunya tenim el pessebre, el tió, Reis i la festa de Sant Esteve. No posar el pessebre a la plaça no fa la celebració de Nadal més o menys cristiana, sinó que la fa menys catalana. Menys local, menys quilòmetre zero, que dirien ells. I aquest debat sempre el provoquen d’aquesta manera, sense acabar de dir per què, mig d’amagat. Com el caganer, una altra figura de Nadal ben catalana, que tothom sap que hi és però que ha d’estar amagat. Com els caganers de la plaça Sant Jaume.