No em toquis el pis

Certament encisador, aquest país, el nostre, on davant d’un problema estructural col·lectiu el que fem és assenyalar amb el dit acusador aquell que, justament, el que fa és denunciar-lo perquè essencialment és qui més el pateix. Tot això ve a compte, és clar, de la qüestió de l’habitatge i la resposta que ja s’ha gestat al carrer enfront d’una situació: l’augment descontrolat dels preus del mercat de lloguer, que socialment és tan insuportable com injustificable. “Que si hereus de la Colau”, “que si la culpa en realitat és d’ells pel fet de ser hereus de la Colau” o “són nens de casa bona amb ganes d’expressar un gest de dissidència” són algunes de les bondats que s’han vomitat en contra de tots aquells que bàsicament només diuen una cosa —prou!—, a tots aquells petits o grans propietaris que, en el fons del fons, el que veuen en tot plegat és una amenaça tenebrosa a un interès particular, el seu.

I és precisament aquest xoc d’interessos, el general contra l’individual, el que ens ve a dir que el de l’habitatge no és un debat econòmic, de model de propietat, ideològic, o de quants habitacles a preu taxat hem de tenir com a país, sinó moral. Perquè no saber veure, o entendre, que la impossibilitat manifesta d’accedir a un pis per part d’una capa cada vegada més àmplia de la societat —classes mitjanes incloses, i alerta amb això— és una problemàtica que interpel·la tothom, per molt que un tingui la qüestió resolta per circumstàncies X, denota això, que la qüestió no va de lleis o topalls al lloguer sinó de falta d’empatia i valors essencials compartits. Perquè la qüestió, en el fons, és molt fàcil: si va haver-hi un context històric en què, entre tots, es va acordar que salut i sanitat eren drets bàsics amb els quals no es podia especular, però sí fer negoci fins a un cert punt, ara es tracta essencialment del mateix. Que els qui tenen cedeixin una mica. És això, o petarà tot.