El factor humà
El tap i la tapa
Pilarín Bayés es fa gran, va pel camí de fer-ne 84, i no para quieta. La ninotaire no en té prou d’escampar arreu del país uns murals divertidíssims que són un retrat perfecte de ciutats i pobles, ara ha obert una botiga a la plaça de Vic per vendre productes de disseny propi. País, feina i també negoci, aquesta manera tan pròpia de fer d’un país que venera sant Pancraç.
Jordi Pujol afrontarà l’any vinent la fita de fer-ne 95 i tampoc no para. Fa una setmana, qui va ser president de la Generalitat entre els anys 1980 i 2003, va passar el matí al municipi de Castellterçol participant en un acte públic d’homenatge a la seva persona i aquell mateix dia, al vespre, era en un altre esdeveniment de lluïment social, al Liceu, celebrant els 125 anys de la fundació del Futbol Club Barcelona.
Castellterçol és país de Prat de la Riba i també terra de bones botifarres. Hi ha restaurants d’aquest país que anuncien aquest plat a la seva carta, com qui és dipositari d’un tresor culinari que ofereix a la clientela. El Liceu no és ben bé territori de carn embotida, ni lloc de pagesos de faixa i barretina, però si s’agafa aquest teatre com a extrem d’un triangle i en un altre angle s’hi posa Castellterçol i en el tercer, una botifarra –ja sigui de carn o metafòrica–, al centre de la figura geomètrica hi apareixerà nítidament un país de molts matisos i també contradiccions anomenat Catalunya.
I de Catalunya i la dèria per pensar-la és del que va voler parlar Pujol avui fa una setmana. Un discurs que rellegit avui, dia en què el constitucionalisme vestit de gala va en processó a Madrid, sona a aquella tan aplaudida i també premiada Catalunya que encaixava amb Espanya. Perquè no hi ha cap dubte que, als que es declaren pares, fills i també nets d’aquella Constitució, avui els és grat d’escoltar unes paraules que sonen a acta de defunció d’una idea de Catalunya deslligada de la celebració del 6 de desembre, i tot plegat dit des del poble on va néixer qui es considera el pare de la idea moderna d’una nació catalana i per boca d’aquell que se’n declara hereu i ha treballat tota la vida per expandir-la.
Per arribar fins a Castellterçol, Pujol ha seguit un procés costerut que –tot i ser bon muntanyenc– va creure que no es veuria en cor de recórrer i que ni tan sols tenia dret d’intentar-ho. Però, en aquest cas, no es tractava de pujar a cap cim mític del país sinó deslliurar-se d’una camisa de força, un tap que impossibilitava tornar a escoltar-lo en públic.
Perdent-se de tant en tant en el relat però amb una idea clara del discurs, Pujol va demostrar que s’ha deslliurat de la mordassa autoimposada com a penitència a les seves pròpies falles. Així, un cop alliberat del tap, el seu discurs descriu ara un país atrapat sota una gran tapa, una gran llosa que pronostica anys i més anys de Constitució espanyola.
La generació sant Pancraç sembla que s’ha posat el propòsit de deixar per herència un testimoni d’entrega obstinada al treball, una estima irreprotxable al país i l’avís als intrèpids que aparquin les botifarres i deixin de somiar en truites a la catalana. Qui en el seu dia va ser valent i va trencar algun ou diu avui als que venen al darrere que vigilin, que els batin amb molta cura, que tapin la cassola i cuinin al ritme del xup-xup lent, molt lent, que manava el vell receptari de Convergència.
