Tribuna
La quimera de la unitat
De tant en tant, amb una barreja de bona intenció i preocupant ignorància política, alguna ànima càndida fa una crida a la unitat entre els partits polítics que, en teoria, volen la independència de Catalunya. Dic, en teoria, perquè primer caldria saber fins a quin punt tots i cadascun dels líders i factòtums de les formacions polítiques que afirmen tenir com a objectiu la creació (o potser caldria més aviat dir: restauració) d’un estat separat d’Espanya i de França (com històricament ja era), tenen la intenció real i estratègicament formulada d’aconseguir-ho.
El segle XIX és el moment clau en què s’inicia l’estructuració del nacionalisme català tal com l’entenem avui. Deixeu-me fer un incís: ja al segle XVII i fins i tot abans, tenim traces de nacionalisme català clarament definit, però Déu nos en guard de crispar els historiadors habituals que sota l’empara de Marx, beneeixen l’intocable pensament únic establert. A començaments de la passada centúria, un dels pensadors polítics que més bé conceben la qüestió nacional catalana, tot i que no hi combrego políticament, és Antoni Rovira i Virgili. Periodista, lingüista, historiador, polític... a part d’un nacionalista convençut, molt més independentista que molts dels seus correligionaris de partit actuals, resulta ser un gran estudiós dels moviments nacionalistes de començaments del segle XX a Europa. Un treball encara no superat avui dia. Entre el 1912 i el 1914 publica en tres volums la seva notòria Història dels Moviments Nacionalistes. Poc després en faria un resum succint en la seva La nacionalització de Catalunya, obra també imprescindible si algun dels nostres caps d’ala volen fer alguna cosa de profit en allò que prediquen.
Fa més de cent anys Rovira i Virgili afirma que la causa de les nostres desgràcies com a poble no és de cap manera la divisió de partits nacionalistes. En la seva època s’havia idealitzat en excés la Solidaritat Catalana del 1906, el moviment unitari de país (una barreja quasi impossible entre carlins, federalistes, republicans i altres idearis indefinits) sorgit arran dels fets del Cu-cut i de La veu de Catalunya. Quan es va desfer aquesta comparsa, com era de preveure, es va produir una mena de depressió catalanista. Si fa no fa, com ha succeït recentment a tot allò esdevingut després del primer d’octubre del 2017.
Tanmateix, Rovira i Virgili ens fa veure que el problema no és la unitat dels partits. Que, al capdavall, pensar això és estúpid. La diferència entre dretes i esquerres no fou mai un obstacle en els països que van aconseguir la independència en el seu temps. Exposa multituds d’exemples. Per no avorrir en citem algun: a Finlàndia hi havia el partit nacionalista de dreta, un d’esquerra de joves finesos, el d’extrema esquerra socialista, el sueco-finlandès i el partit agrari. Tots separats lluitant per la mateixa finalitat: la independència. El mateix passa a la Polònia russa, a Ucraïna, a Bohèmia, a Croàcia (que tenia fins a dotze partits diversos), a Irlanda amb el partit nacionalista de John Redmond, el d’O’brien i el Sinn Féin (el d’aleshores, que poc té a veure amb el d’ara).
La llista de països en lluita per la seva llibertat a començaments del XX és llarguíssima. I en tots ells no hi ha cap unitat de partit. Quina és la diferència que destaca Rovira i Virgili? Bàsicament que el sentiment nacionalista era i és molt més intens entre els altres que no pas entre els catalans. És clar que també hi havia baralles i dissensions entre els partits, però afirma que la nostra feblesa principal és que el sentiment patriòtic entre nosaltres és dèbil, siguis d’esquerres o de dretes, del mig o de les vores. El sentiment nacional no té les arrels fondes. Ni a començaments del segle XX ni en els nostres dies. “Manca d’esperit d’abnegació, d’entusiasme i de fe”, ens diu Rovira i Virgili. I jo encara apunto que tret d’honroses i minoritàries excepcions extraparlamentàries, la resta dels partits que ens representen i que es fan dir nacionalistes o en la nova nomenclatura, independentistes, no tenen cap intenció de planificar una recuperació de Catalunya com a estat independent. En resum, la unitat política no és pas una garantia d’èxit en la qüestió que ens ocupa. Al capdavall tot depèn de voluntat, sentiments nacionals reals i cultura política, de la qual estem massa mancats. Menys pensar a cremar contenidors i més rumiar estratègies factibles.
