El gran polític

El doctor José Cembrano, metge, advocat, enginyer i militar americà resident al cap i casal, es passejava de tant en tant per la Universitat de Barcelona a finals del segle XIX. Era un home peculiar. Iniciat en la francmaçoneria, practicava l’espiritisme i era seguidor dels treballs del frenòleg Marià Cubí. La frenologia estudiava les formes del cap de cada individu amb la finalitat de deduir-ne el tarannà i les tendències bones o dolentes, de la saviesa a la criminalitat.

El doctor Cembrano, en les seves recerques, es passejava un dia per les aules de la universitat, tot observant els caps dels alumnes. De sobte, s’atura darrere d’un estudiant que estava assegut prenent notes i li fa: “Com te dius?” El xicot respon: “Enric Prat de la Riba” (estudiant de dret del 1887 al 1893). L’home de les quatre carreres i activitats suggestives li etziba: “Doncs, sàpigues, que seràs un gran literat o un gran polític.” Prat de la Riba, al cap dels anys, li va recordar al doctor aquesta feta i l’home es va sentir profundament cofoi. De Prat de la Riba, ja no en parla ningú. Desinterès? Prepotència dels nostres polítics contemporanis? Ignorància cap a un personatge cabdal de la nostra història?

Pocs saben que amb només 14 anys, el 1884, pren la decisió d’escriure d’aleshores endavant només en català. El mateix any que tant guanya partides de billar o d’escacs com idea un sistema de govern inefable per a Catalunya. És un geni, inquiet, sensible, reflexiu, una barreja estranya d’idiosincràsia poc estudiada encara. Un setmesó de salut delicada però amb una capacitat de treball enyorada als nostres dies. Gaziel, en les seves memòries, dirà d’ell que fou “un home de govern extraordinari, el millor que hagi tingut la Catalunya moderna.” És dels primers que va entendre la tendència dels catalans a l’autodestrucció. Curiosament, hi ha el cas de l’astròleg anglès Willam Lilly (1602-1681), un dels darrers astròlegs europeus amb encerts comprovables, que en la seva obra més notable, Astrologia Cristiana, després de repartir un signe zodiacal a cada país del món, va atorgar el de l’escorpí a Catalunya, probablement un dels signes més corrosius i letals de les dotze divisions del cel. Per evitar aquella tendència, Prat va ordir la seva gran obra constructora d’un país desllorigat per les guerres i amb tot de gent mentalment anihilada. No fou només la seva creació de la Mancomunitat (aleshores l’únic pas possible i primer vers una reconstrucció nacional), Enric Prat de la Riba fa madurar una visió conservadora essencialment nacionalista, a partir d’una visió de les arrels de la nació i, amb quatre engrunes, intenta unir les baules d’una cadena trencada per males decisions i un mal fat, probablement perquè, com Macbeth, tots els catalans també tenim l’ànima plena d’escorpins.

Durant la seva joventut, el de Castellterçol ja es troba una Catalunya dividida (a causa de l’ensulsiada post-1714 i de les guerres carlines) entre dos bàndols: els qui volen un país nou, modern, sense tenir en compte res del seu passat gloriós, i els qui creuen que és precisament en aquest passat remot on cal anar a trobar l’ànima autèntica de Catalunya, més enllà dels Borbons i dels Àustries. Aquí és on precisament ell es posiciona, malgrat la historiografia marxista imperant (ha arribat a ser qualificat de catòlic whig!) com un conservador nacional o nacionalista català. Malgrat tot, un dels nostres grans infortunis polítics és que tant els conservadors (els de dretes, per simplificar) com els progressistes (les esquerres) han patit del mateix mal. Històricament, Madrid les ha fagocitades. Encara avui.

Ara ens volen vendre com un gran avenç per al país la condonació de part del deute del FLA, quan en realitat és un esquitx miserable, comparat amb els anys, per no dir segles, d’espoli fiscal. Les forces que es fan dir independentistes al Parlament de la Ciutadella: les Tres Maries i alguna altra andròmina que s’hi ha ficat convenientment per interessos inconfessables caldria que deixessin d’anomenar-se així. Potser algun diputat a títol individual se’n senti, però atès que els seus correligionaris no hi actuen, tota paraula és vana. De fet, a la seva obra cabdal, La Nacionalitat Catalana, després d’explicar què és una nació/nacionalitat i demostrar que Catalunya ho és, Prat de la Riba diu: “Cada nacionalitat ha de tenir el seu estat.” Però, de moment, el més calent és a l’aigüera.