El músic que cantava els poetes

Llegeixo que fa tres dies es van complir tres anys de la mort de Ramon Muntaner. Un infart se’l va endur als 71 anys a Sant Cugat del Vallès. Havia nascut a Cornellà de Llobregat i al llarg de la seva carrera com a músic i cantant va editar vuit elapés. De fet, no cantava des de feia molts anys, al final de la dècada dels anys vuitanta. Després va estar al capdavant de Ressons, centre de promoció i difusió de la cançó, i de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat, i va ser director del Mercat de Música Viva de Vic abans que el 1996 fos nomenat director de l’SGAE a Catalunya i les Illes Balears. Però el Ramon Muntaner que vull recordar és el que vaig descobrir de molt jove amb un meravellós àlbum que va editar Edigsa el 1975 titulat Cançó de carrer, igual que una de les cançons més potents que s’hi podia escoltar amb lletra de Joan Oliver, el gran Pere Quart.

Ramon Muntaner va estudiar psicologia però ho va deixar per dedicar-se a la cançó després de compondre música per a teatre i guanyar el Concurs de Promoció de Noves Veus de la Cova del Drac. Teloner durant un temps de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra, va enregistrar un senzill amb un tema de Salvador Espriu i un altre de Pere Quart, i el 1975 va llançar el seu primer disc de llarga durada, Cançó de carrer, que va tenir un gran impacte. A la portada, una foto del cantant amb els seus llargs cabells enrinxolats i un munt de cançons que han passat a la història de la Nova Cançó. Tenia un gran grup musical i una veu potent i alhora tendra i, així, en aquell primer disc va musicar poemes de Joan Oliver com el que dona nom al treball i també versos de Miquel Desclot, Palau i Fabre, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit i Ventura Gassol. Es va donar un cas curiós. Va trobar un poema d’Henri Tachan que havia traduït al català el poeta badaloní Joan Argenté i li va agradar tant que el va versionar amb la seva música sense saber que l’original també l’havia musicat el seu autor. Es tractava d’El ball dels cent mil diumenges.

Aquell disc va fer furor. Són memorables les seves versions de Cançó de carrer, de La meva amiga com un vaixell blanc de Salvat-Papasseit i Salve del gironí Miquel de Palol, un poema que havia passat massa desapercebut. Després van arribar vuit treballs més, Presagi –amb textos de Miquel Martí i Pol–, Cròniques, Veus de llum i celobert –amb textos de Joan Ollé–, Balades i cançons –amb textos de Josep Maria de Sagarra– i finalment va fer la banda sonora de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, que va tenir un gran èxit. A l’altra cara s’hi trobava El pas del temps, amb textos de Joan Ollé. El seu darrer treball va ser Fugida, amb poemes de Vicenç Villatoro. Enquadrat dins la Nova Cançó, ha passat a la història de la música catalana tot i que va deixar els escenaris pels despatxos. Tenia força, una veu prodigiosa i uns temes que mostraven una gran tendresa. Però una de les millors coses que va fer al llarg de la seva carrera va ser descobrir-nos poetes. Tres anys abans de la seva mort el festival Barnasants li va retre un homenatge en el qual van participar, entre altres, Joan Isaac, Roger Mas, Coses i Borja Penalba.