L’eucaliptus

Dece­be­dor, l’euca­lip­tus no fa olor. Sem­pre esti­lit­zant qual­se­vol ram, s’ha escar­ran­sit i ha per­dut la bri­llan­tor d’aquell verd pla­te­jat, pen­sant que ompli­ria de tot el que li man­cava a aquell gerro buit, orfe de la mimosa que cada febrer acull. Deu ser d’una mena que només decora. Fins i tot aquesta ànsia, la d’orna­men­tar, ha per­dut. Fa 15 dies vaig entrar a Can Rigau, a la plaça Major de Banyo­les, i la vita­li­tat pene­trant d’unes bran­ques d’euca­lip­tus, caient com des­mais, situ­a­des a l’entrada, em va insu­flar l’empenta que neces­si­tava un diven­dres al ves­pre. Havia entrat tan apres­sada a la lli­bre­ria Docu­menta de Bar­ce­lona que no me’n vaig ado­nar. Pri­o­rit­zava els ulls i no els narius. Va ser la con­se­llera, amb la seva veu cal­mosa, la que em va fer notar l’aroma. Els lli­bres antics, de pàgines esgro­gueïdes i amb la cel·lulosa empe­ti­tint-se, arru­gant-se com l’euca­lip­tus, des­pre­nen flai­res d’amet­lla. Les nove­tats edi­to­ri­als api­la­des a la Docu­menta feien olor, no d’encens cre­mant-se per aco­mi­a­dar les ànimes, sinó aque­lla olor càlida de pàgines impol·lutes, sor­ti­des d’impremta, amb lle­tres curo­ses i sense cap taca de cafè fent malbé una A. D’aquesta olor s’en diu bibli­os­mia. Massa tècnic per l’aroma pla­ent que eli­mina tots els mals, t’acull com els braços de l’amic que fa temps que no veus i t’escalfa com el sol d’hivern.