Peus al seient de davant

Són dues nenes, diria que germanes bessones, tot i que una treu tres o quatre centímetres a l’altra. Han pujat a l’autobús custodiades per una dona que, atesa la diferència d’edat, deu ser la seva àvia. Totes tres s’asseuen al final del vehicle, allà on quatre cadires formen un quadrat perfecte que permet a tothom mirar-se a la cara. Un d’aquests seients queda lliure. La nena que no té ningú davant, només la cadira buida, estira les cames i les deixa descansant al seient solitari, embrutant amb les sabates un espai que en un altre moment serà ocupat pel cul d’una altra persona. L’altra menor, la que té l’àvia davant, creua les cames i deixa els peus, per tant les sabatilles esportives, reposant sobre la mateixa cadira en la que seu. Sembla que no se senten encara prou còmodes, cap de les dues, i finalment opten per actuar com quan un arriba a casa i ho dona tot al sofà: es treuen les sabates i prossegueixen el trajecte en mitjons. L’àvia ni s’immuta. O hi està acostumada i les netes són les seves dignes successores, o pertany a la lliga dels que defensen que al transport públic tothom s’ha de comportar com si estigués a la selva. Només un dia més tard d’aquesta escena, al metro un jove visualitza un llit en els seients que a aquella hora van poc concorreguts i estira les cames per tenir un viatge més plaent. La seva merda, no només la del rastre que deixaran les seves sabates, ja se la cruspirà qui vingui al darrere. El més curiós és que ningú no se sorprèn. Fins i tot qui demana que facin el favor de treure els peus d’allà perquè hi vol seure ho fa servint una educació exquisida. Els incívics s’han apoderat del món, o si més no dels seients del transport públic. Veig que una campanya de la Generalitat els demana ara que, si us plau, que no siguin tan dolents. Intueixo que a les bessones del bus, o al jove del metro, els arribarà al cor.