L’embolic del Hard Rock

La història del Hard Rock gira al voltant de com treure rendiment privat d’uns terrenys que es van expropiar per interès públic. El 1989 es va expropiar 450 propietaris per desenvolupar Port Aventura. Al sortir en De la Rosa del projecte, allò s’ho va quedar la Caixa com a favor. Anys més tard, quan Criteria va sortir a borsa van tenir una sorpresa agradable: el parc efectivament no valia gaire com esperaven però els terrenys que sobraven del voltant sí. En conseqüència, van vendre el parc i es van quedar els terrenys.

Per aflorar el valor calia justificar, requalificar i fer hotels i apartaments en allò que un dia es va expropiar com a rústic per interès general. Els casinos van ser l’excusa. Es volien construir fins a 1,5 milions de metres quadrats, però els casinos n’eren només 10.000. Eren la punta d’un iceberg gros. El projecte no ha anat bé. Primer, els socis eren poc recomanables, Bañuelos i algun condemnat per evasió fiscal. Segon, els antics propietaris van amenaçar de recórrer l’expropiació. Tercer, els casinos tenen un impacte molt negatiu per al país. És el “model PSC” (paella, sangria i casinos) que està empobrint el país. Crea subocupació que atrau immigració de mà d’obra no qualificada i delinqüència organitzada. Això sí, genera molts vots captius.

En un canvi sorprenent, els partits que van tirar endavant els casinos el tiren ara enrere per la pressió popular. És una bona notícia però té una trampa, el projecte immobiliari no tirarà enrere igual. Posats a revaloritzar tantes hectàrees que van costar quatre duros, tindria més sentit que s’hi fes habitatge de protecció oficial (HPO) mantenint una reserva per ampliar Port Aventura en lloc de més hotels i segones residències de luxe. Canviem un negoci brutal per als de sempre per un negoci en què hi guanyi el país.