Keep calm
Perdó per ser un classista
Això de ser català és un exercici francament extenuant. Independentment del que voti cadascun, un ha de gastar hores i més hores de rutines mentals per justificar-se pràcticament només pel fet de ser-ho, i ja no diguem de l’exercici pedagògic recurrent i feixuc que s’ha de fer per mirar de fer entendre, Ebre enllà, que això de fer servir una llengua que té els pronoms febles com a emblema no obeeix a cap dèria política. Més de 125 anys després, l’Escolta Espanya del poeta Maragall continua sent, en aparença, poc menys que un exercici de sobirana innocència, però allà continuen alguns.
L’últim a recordar-nos això, que la nostra identitat col·lectiva singular és lluny de ser vista com una circumstància normal ja assimilada, és l’humorista Bob Pop, a qui després de pagar-li una morterada de diner públic per fer un programa a TV3 per aprendre català després de no se quants anys vivint aquí —quina barra!— ha proclamat, així com qui no vol la cosa, que exigir un compromís amb la llengua que és pròpia i cooficial d’un territori és un acte “classista”. Com a astracanada té el seu ganxo, tot s’ha de dir, però el tal Bob Pop tampoc ha estat gaire avantguardista a l’hora de perpetrar-la, ja que fa molt de temps que una certa esquerra autòctona diu bàsicament el mateix, que parlar català es propi d’elits o de mentalitats gairebé tribals. El que ens ve a dir tot plegat és que hi ha una guerra cultural que el català està perdent, ja que els que volen poc menys que estigmatitzar-lo han aconseguit dues victòries de pes: que la defensa de la llengua sigui vista com una qüestió ideològica i que ja hàgim de demanar perdó als qui l’ataquen. Arribats fins aquí, vet aquí però que el mateix Maragall potser no era tan ingenu i ja veia aleshores una única recepta davant de tanta intransigència: “Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!”