Compensar el riu

El riu Ebre s’ha convertit en un símbol identitari de les Terres de l’Ebre en les dos últimes dècades, al recer d’una lluita antitransvasista que ha canalitzat la consciència col·lectiva d’una regió que en el segle passat no estava ni de bon tros tan compactada en l’imaginari de la seua gent.

El riu Ebre és un riu molt marcat per l’activitat humana, i això ha perfilat un tram català final amb unes característiques determinades en lloc d’unes altres. Quan reivindiquem el riu, de vegades demanem blindar la humanització de l’Ebre, l’activitat econòmica generada al seu voltant, com és el cas del sector arrossaire, que no vol retrocedir ni un pam en el marc de la regressió del Delta i que s’aferra al paper mediambiental que també juguen els canals de reg i els camps inundats.

En altres ocasions, reclamem cops d’efecte que puguen superar els límits que hi ha imposat l’home. Per exemple, quan demanem que els sediments retinguts durant dècades als pantans es puguen mobilitzar riu avall i fer recréixer el Delta. O quan, a través de la ciència, s’hi desplega un projecte com el que va arrencar fa més o menys 10 anys per a la reintroducció de l’esturió europeu a l’Ebre, on l’espècie hi havia anat perdent l’hàbitat –per l’acumulació de barreres que li impedien entrar riu amunt per reproduir-s’hi– fins a desaparèixer. Feia més de 50 anys que ja no se’n veia cap.

El projecte, anomenat MigratoEbre mentre ha tingut finançament europeu, ha arribat ara a una fase decisiva, amb l’alliberament d’esturions jóvens marcats amb emissors d’ultrasons per a fer-ne el seguiment dels seus primers anys de vida. Se n’han amollat un centenar i caldrà fer moltes més soltades, de forma regular, per a assolir una xifra compatible amb la recuperació de l’espècie.

El més important és que quan tinguen edat de reproduir-se, d’aquí a 10 o 15 anys, podran arribar fins a Flix, gràcies a les rampes construïdes als assuts d’Ascó i de Xerta i Tivenys, on s’ha apostat per una infraestructura innovadora, digna de ser un referent europeu per a la recuperació de la connectivitat ecològica dels rius.

La rampa ha costat certament més d’un milió d’euros i els corrents antiecologistes ho consideren un disbarat, sense adonar-se segurament que estem parlant d’actuacions homologables a la restitució del trànsit sedimentari. Si fer baixar més fangs pot alimentar la lluita contra l’enfonsament del Delta i pot ajudar a mantenir l’activitat humana, tornar al riu els peixos que eren del riu és una manera ineludible de compensar l’acció de l’home i permetre que el riu recupere la seua biodiversitat natural.

I el beneficiari no serà només l’esturió. Ho seran també altres espècies migradores que tornen a l’Ebre a fressar. I ho serà, també, el riu que tant ens identifica. Una bandera que cal hissar sempre, no només quan estan en joc els nostres negocis.