Compensar el riu

El riu Ebre s’ha con­ver­tit en un símbol iden­ti­tari de les Ter­res de l’Ebre en les dos últi­mes dècades, al recer d’una lluita anti­trans­va­sista que ha cana­lit­zat la consciència col·lec­tiva d’una regió que en el segle pas­sat no estava ni de bon tros tan com­pac­tada en l’ima­gi­nari de la seua gent.

El riu Ebre és un riu molt mar­cat per l’acti­vi­tat humana, i això ha per­fi­lat un tram català final amb unes carac­terísti­ques deter­mi­na­des en lloc d’unes altres. Quan rei­vin­di­quem el riu, de vega­des dema­nem blin­dar la huma­nit­zació de l’Ebre, l’acti­vi­tat econòmica gene­rada al seu vol­tant, com és el cas del sec­tor arros­saire, que no vol retro­ce­dir ni un pam en el marc de la regressió del Delta i que s’aferra al paper medi­am­bi­en­tal que també juguen els canals de reg i els camps inun­dats.

En altres oca­si­ons, recla­mem cops d’efecte que puguen superar els límits que hi ha impo­sat l’home. Per exem­ple, quan dema­nem que els sedi­ments retin­guts durant dècades als pan­tans es puguen mobi­lit­zar riu avall i fer recréixer el Delta. O quan, a través de la ciència, s’hi des­plega un pro­jecte com el que va arren­car fa més o menys 10 anys per a la rein­tro­ducció de l’esturió euro­peu a l’Ebre, on l’espècie hi havia anat per­dent l’hàbitat –per l’acu­mu­lació de bar­re­res que li impe­dien entrar riu amunt per repro­duir-s’hi– fins a des­a­parèixer. Feia més de 50 anys que ja no se’n veia cap.

El pro­jecte, ano­me­nat Migra­to­E­bre men­tre ha tin­gut finançament euro­peu, ha arri­bat ara a una fase deci­siva, amb l’alli­be­ra­ment d’estu­ri­ons jóvens mar­cats amb emis­sors d’ultra­sons per a fer-ne el segui­ment dels seus pri­mers anys de vida. Se n’han amo­llat un cen­te­nar i caldrà fer mol­tes més sol­ta­des, de forma regu­lar, per a asso­lir una xifra com­pa­ti­ble amb la recu­pe­ració de l’espècie.

El més impor­tant és que quan tin­guen edat de repro­duir-se, d’aquí a 10 o 15 anys, podran arri­bar fins a Flix, gràcies a les ram­pes cons­truïdes als assuts d’Ascó i de Xerta i Tivenys, on s’ha apos­tat per una infra­es­truc­tura inno­va­dora, digna de ser un refe­rent euro­peu per a la recu­pe­ració de la con­nec­ti­vi­tat ecològica dels rius.

La rampa ha cos­tat cer­ta­ment més d’un milió d’euros i els cor­rents anti­e­co­lo­gis­tes ho con­si­de­ren un dis­ba­rat, sense ado­nar-se segu­ra­ment que estem par­lant d’actu­a­ci­ons homo­lo­ga­bles a la res­ti­tució del trànsit sedi­men­tari. Si fer bai­xar més fangs pot ali­men­tar la lluita con­tra l’enfon­sa­ment del Delta i pot aju­dar a man­te­nir l’acti­vi­tat humana, tor­nar al riu els pei­xos que eren del riu és una manera ine­lu­di­ble de com­pen­sar l’acció de l’home i per­me­tre que el riu recu­pere la seua bio­di­ver­si­tat natu­ral.

I el bene­fi­ci­ari no serà només l’esturió. Ho seran també altres espècies migra­do­res que tor­nen a l’Ebre a fres­sar. I ho serà, també, el riu que tant ens iden­ti­fica. Una ban­dera que cal his­sar sem­pre, no només quan estan en joc els nos­tres nego­cis.