Xiprers, entre Déu i el diable

Aviat farà 72 anys de la publicació de la primera edició de Los cipreses creen en Dios. la novel·la més coneguda i venuda de Josep Maria Gironella (1917-2003), que avui fa vint-i-dos anys que va morir, a Arenys. Gironella, gironí de Darnius, explica en aquesta novel·la publicada el 1953 els anys previs a l’aixecament feixista de Franco el 1936 des del punt de vista d’una família que viu a Girona, els Alvear. Després va escriure tres novel·les més sobre el tema: Un millón de muertos (1961), Ha estallado la paz (1966) i Los hombres lloran solos (1986). D’aquestes, la primera se centrava en els anys de guerra; la segona, en la primera postguerra i la División Azul, i la darrera, la que menys va reeixir tot i que se’n van fer força edicions, en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Los cipreses creen en Dios va ser un rotund èxit editorial. La va escriure a París i la va portar a quatre editorials que no la van voler publicar. Va ser la taula de salvació d’Editorial Planeta. Maria Teresa Bosch, la dona de José Manuel Lara, fundador de Planeta, va llegir la novel·la d’una tirada i va recomanar al seu home de publicar-la dient “així podrem pagar els deutes”. No es va equivocar. Se’n van vendre milions d’exemplars, en castellà i en les altres llengües a què es va traduir. No hi ha dades fiables, però van ser milions (a Google es parla de més de dotze milions). Les altres van anar bé, però no tant.

La pretensió de Gironella amb Los cipreses i les seves seqüeles va ser explicar d’una manera senzilla i emocional el perquè va esclatar la guerra i les seves conseqüències. Tot i estar escrita en els temps durs del franquisme, se li ha de reconèixer una voluntat d’explicar com es van viure aquells anys amb un cert distanciament. Va tenir èxit i va agradar, però no a tothom. Com va escriure l’historiador Joaquim Nadal, Gironella sempre va ser “massa heterodox per al franquisme i massa tou i conservador per a l’oposició democràtica”. L’autor, antic seminarista, va fugir per por de ser executat i va passar-se a l’exèrcit franquista, al Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat. Però, tot i això, el capellà ultraconservador gironí Martirià Brunsó va reaccionar amb fúria i amb pseudònim va publicar Los cipreses que maldijo el diablo, òbviament sense el recorregut de l’obra de Gironella. La novel·la va irritar els sectors més franquistes de la ciutat, que la van acollir “amb fredor i indiferència”, segons Nadal, mentre que els compromesos amb les esquerres la van rebre “amb recel i desconfiança”.

Es parla molt de Girona, a la novel·la, una ciutat que Gironella va estimar. La tetralogia de la Guerra Civil explicava coses que al carrer encara no se’n parlava als anys seixanta i setanta. Els crítics no ho valoren com a alta literatura, però el mateix autor aclaria que havia volgut escriure de manera senzilla i que “escrivia en espanyol però pensava en català”. Gironella va triomfar al món, però sempre va sentir que Girona no el corresponia, ell que se sentia gironí i que era el lloc on vivien la mare i una germana. L’alcalde Nadal, en el seu obituari, va deixar clar que Gironella respecte a Girona no va perdre mai l’elegància que sempre el va caracteritzar en vida.