Nostàlgia de la literatura

Pot­ser pecaré de nostàlgica i cauré en el parany d’“els temps pas­sats eren millors”, però no me’n puc estar, de recor­dar com vaig gau­dir al COU de les assig­na­tu­res de lite­ra­tura cata­lana i lite­ra­tura cas­te­llana. Dues assig­na­tu­res inde­pen­dents de la llen­gua, amb un temari propi que s’este­nia al llarg de tot el curs, fet que em va per­me­tre tenir una bona panoràmica de les dues lite­ra­tu­res de finals del segle XIX i el segle XX. Vaig gau­dir molt de les clas­ses i les lec­tu­res, mal­grat la pressió que supo­sava la selec­ti­vi­tat, perquè vaig des­co­brir mera­ve­lles com ara La plaça del Dia­mant, El poema de la rosa als lla­vis, El roman­cero gitano i els poe­tes del 27. Fins i tot m’ho vaig pas­sar bé, en cur­sos ante­ri­ors, amb El Qui­jote i Tirant lo Blanc. Obres que cada cop que­den més arra­co­na­des en uns currículums en què la lite­ra­tura només ocupa un 20% de la matèria tron­cal de llen­gua i lite­ra­tura al bat­xi­lle­rat, i que es veu amenaçada en els casos en què s’estu­dia com a moda­li­tat del bat­xi­lle­rat d’huma­ni­tats. Aquesta set­mana hem vist una nova amenaça con­tra aquesta assig­na­tura, en forma d’adap­tació a un currículum com­pe­ten­cial exi­git pel Minis­teri d’Edu­cació que cada cop va bui­dant més de con­tin­gut el que s’aprèn a les aules. L’apre­nen­tatge com­pe­ten­cial pot ser molt interes­sant com a con­tra­po­sició a la classe magis­tral, en què s’inge­rei­xen con­tin­guts i se n’obli­den l’endemà perquè no es rela­ci­o­nen entre si ni amb el món en què vivim. Però s’està pecant de bui­dar massa els currículums de con­tin­guts, que són en defi­ni­tiva la base de l’apre­nen­tatge com­pe­ten­cial.