Potser pecaré de nostàlgica i cauré en el parany d’“els temps passats eren millors”, però no me’n puc estar, de recordar com vaig gaudir al COU de les assignatures de literatura catalana i literatura castellana. Dues assignatures independents de la llengua, amb un temari propi que s’estenia al llarg de tot el curs, fet que em va permetre tenir una bona panoràmica de les dues literatures de finals del segle XIX i el segle XX. Vaig gaudir molt de les classes i les lectures, malgrat la pressió que suposava la selectivitat, perquè vaig descobrir meravelles com ara La plaça del Diamant, El poema de la rosa als llavis, El romancero gitano i els poetes del 27. Fins i tot m’ho vaig passar bé, en cursos anteriors, amb El Quijote i Tirant lo Blanc. Obres que cada cop queden més arraconades en uns currículums en què la literatura només ocupa un 20% de la matèria troncal de llengua i literatura al batxillerat, i que es veu amenaçada en els casos en què s’estudia com a modalitat del batxillerat d’humanitats. Aquesta setmana hem vist una nova amenaça contra aquesta assignatura, en forma d’adaptació a un currículum competencial exigit pel Ministeri d’Educació que cada cop va buidant més de contingut el que s’aprèn a les aules. L’aprenentatge competencial pot ser molt interessant com a contraposició a la classe magistral, en què s’ingereixen continguts i se n’obliden l’endemà perquè no es relacionen entre si ni amb el món en què vivim. Però s’està pecant de buidar massa els currículums de continguts, que són en definitiva la base de l’aprenentatge competencial.